“El món està canviant”. Aquesta frase molta gent la podria fer seva; potser cadascú li donaria un sentit o una raó diferent per afirmar-la, i francament crec que poca gent la negaria. Alguns ho vincularien al canvi climàtic, d’altres als nous costums que s’estan imposant; els fatalistes podrien dir que són canvis inevitables, i fins i tot algú podria afirmar que aquests canvis es deuen a certes pèrdues de valors. No és l’objectiu d’aquest article entrar a valorar les diferents opcions, tot i entendre que cadascuna d’elles pot ser certa en funció de la visió que cadascú tingui del seu entorn: pèrdua de valors, nous costums, guerres, incidència del canvi climàtic…
L’aplicació que en faig aquí, tot acceptant aquestes perspectives, la plantejo des d’una visió política. Hi he pensat arran de les reunions derivades de la guerra Rússia-Ucraïna que s’han produït amb el president dels EUA, Donald Trump, o per qüestions d’aranzels. No es tracta de parlar d’aquesta guerra ni de les conseqüències de la política aranzelària —hi ha fòrums més adients per fer-ho—, ni tampoc dels resultats d’aquestes trobades. Però el resum d’aquestes reunions m’ha fet reflexionar sobre els vincles i coincidències ideològiques que sembla que es desprenen entre Trump i alguns polítics de l’Estat espanyol.
De fet, al marge d’altres raons que aquí no és lloc de valorar, hi ha un factor que sobresurt: el que ha provocat Trump. Es tracta de tornar enrere en el temps, d’oblidar els grans mercats, el món global, les interconnexions i la pluralitat, i de magnificar el que sembla un retorn a la història del seu país abans de la globalització. És a dir, quan les fronteres eren realment punts de control que impedien l’accés a aquells que els governants consideraven indesitjables, i de recuperar escenaris antics que es consideren la base, l’origen o fins i tot l’esperit del país.
Si ens fixem en l’Estat espanyol i els partits d’àmbit estatal —amb més rellevància els d’extrema dreta, però no només—, es pot analitzar la involució que sembla dominar la política espanyola. Si no fos així, com s’explicaria que un partit de govern, el PP, hagi fet campanya perquè el català no sigui llengua oficial a la UE, una posició que, a través de la secretària general del Partit Popular Europeu, Dolors Montserrat, insisteixen a mantenir? O com s’explica que Podemos faci declaracions en què qualifica la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, de força racista? O la potenciació i suport a un corrent de catalanofòbia que existeix arreu de l’Estat: afortunadament no tothom hi participa, però qui ho fa rep el vistiplau de partits polítics si això els pot reportar vots. Ja ningú recorda l’“a por ellos”? Cap partit, ni tan sols el PSOE, no s’hi va oposar. També hi ha el rebuig a la quitança del deute del FLA, al qual s’oposen membres de Compromís, encara que beneficiï totes les comunitats autònomes, simplement perquè Catalunya en surt afavorida. Fins i tot en els darrers incendis hi ha qui ha demanat que el seu territori sigui tractat “com Catalunya”. Quant a l’extrema dreta, no cal ni parlar-ne: el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, ha demanat el retorn de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya, un eufemisme que amaga la voluntat de fer desaparèixer els Mossos.
Ens podríem preguntar què tenen a veure les reunions a Alaska o Washington amb la situació a l’Estat espanyol i, com sempre, amb les conseqüències per a Catalunya. Doncs bé, la posició de Trump, amb el seu retrocés històric —o, dit d’una altra manera, un retorn a una situació prèvia a la interconnexió mundial—, està en la mateixa línia que la dels partits espanyols.
Que no es parli català i que s’imposi cada vegada més descaradament el castellà, ja sigui a través de sentències judicials o amb intents de reducció del seu ús; o bé amb grups que exerceixen pressió social i ciutadana de manera creixentment agressiva, és una realitat. Aquesta pressió és més evident on el PP governa amb Vox, com a les Illes Balears i al País Valencià.
També hi ha la imposició de fer onejar la bandera espanyola sempre que poden i la retirada de la senyera quan en tenen ocasió, una posició a la qual fins i tot s’ha sumat part de l’Església, com demostra l’obligació de retirar l’estelada del campanar de Prades, on onejava des del 2012. A això cal afegir-hi la dificultat —quan no impossibilitat— de ser atès en català a la sanitat pública (i aquí no cal buscar responsables lluny: són a la Generalitat), així com les traves per actuar en català als tribunals, una epopeia gairebé impossible de guanyar.
A tot això s’hi suma la campanya que sembla estar gestant-se perquè a Andorra, un país independent —encara que alguns semblin creure que hauria de formar part de l’Estat espanyol—, el castellà (no “espanyol”, segons l’article 3 de la Constitució que tant defensen) sigui també llengua oficial.
En resum, es detecta una certa enyorança i un desig de retornar a aquells anys en què només hi havia una llengua oficial i una estructura vertical en tots els àmbits, i en què Espanya encara es creia un imperi amb colònies. De fet, aquest concepte encara es manté pel que fa a Catalunya: se’n va imposar la pertinença a Espanya, i encara se’n manté la percepció heretada de Felip V i el “dret de conquesta”. No hi veiem certa semblança amb aquest desig de tornar a temps passats? És irònic, perquè la majoria dels qui ho defensen no van viure aquella època i, per tant, a diferència de Trump, que va viure altres temps, no saben com va ser realment. No es pot argumentar, com alguns han insinuat, que això forma part de l’ADN dels seus defensors: clínicament no és creïble. Però sí que sembla existir, a la península Ibèrica —també a Catalunya, encara que menys—, una tradició que es transmet de generació en generació com si fos una herència que calgués recuperar.
Tot i que aquesta idea me l’han inspirat fets internacionals, em genera molta intranquil·litat observar el nostre entorn polític, perquè aquest retorn a l’origen de les fronteres i al país per damunt de tot dibuixa un horitzó poc tranquil·litzador i ajuda a explicar molts dels dèficits internacionals actuals.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.