Malgrat les infinites ocasions en què m’havien recomanat que gaudís de l’obra de la directora de cinema Carla Simón, no va ser fins a aquesta passada Diada de Catalunya que vaig viure el meu primer contacte. Ben bé no sé per què i no intentaré trobar cap excusa que valgui, perquè no n’hi ha. Juntament amb dues amigues, vaig anar a un dels racons que més m’estimo de Cambrils, el cinema Rambla de l’Art, on projectaven la seva darrera estrena, «Romería» (2025), amb un col·loqui posterior amb la directora, en el marc del projecte Viridiana.
En una sala que feia goig només de veure-la, amb assistents a totes les files, es va projectar el film de gairebé dues hores. És d’aquelles pel·lícules que perden la por de parlar de temes que han estat, i sovint ho són encara, tabú. En aquest cas, el consum de droga i les conseqüències que aquest pot acabar generant.
2004. La Marina és una noia de 18 anys que viu a Catalunya amb la seva mare adoptiva, i aprofita la majoria d’edat per viatjar a Vigo, on viu la família del seu pare biològic, qui com la seva mare també va morir a causa de la sida als anys 80. La jove hi arriba amb unes cartes de la seva mare, on relatava el que va viure amb la seva parella durant la dècada dels 80 a Galícia, i el que ella vol és posar llum a temes durs, que sovint són tan foscos que ningú en vol parlar. D’un dia per l’altre passa a conviure amb una família que són completament desconeguts per a ella, tant els avis i els tiets com els cosins. A poc a poc, va descobrint més detalls de com eren els seus pares i si més no, la cruesa i deliris que l’heroïna els causava. Ells s’estimaven, sí, però la droga els va vèncer.
En un relat autobiogràfic, personal i íntim, sense la intenció tampoc de romantitzar res que no s’ha de romantitzar, i una estètica cuidada al detall, Carla Simón plasma una part inexistent a la seva vida, però que l’ha marcat i l’ha fet ser qui és avui en dia. La directora es va quedar orfe de ben petita, primer de pare i al cap de tres anys, de mare. Ambdós van morir víctimes de la sida.
Vaig sortir del cinema amb ganes de més. I si ja els seus dos anteriors llargmetratges estaven a la meva llista de «pendents», ben aviat tindran el tick verd al costat.
Una trajectòria, fins ara, plenament autobiogràfica
«Estiu 1993» (2017) va ser el primer llargmetratge de Carla Simón, que explica la història d’una nena de sis anys que perd la seva mare per la sida i passa a viure amb els seus oncles en un entorn rural, i «Alcarràs» (2022) és una pel·lícula ambientada en una família de pagesos a Catalunya que cultiven préssecs. La trama gira al voltant del final d’una manera de viure quan el terreny agrícola que han treballat durant generacions entra en conflicte per la intenció de convertir-lo en plaques solars. Alcarràs va guanyar l’Oso de Oro al Festival de Berlín, convertint-se en la primera pel·lícula en català que aconseguia aquest guardó.