Bata, estoig i llapis nous. Ha començat un nou curs escolar, polític i vital. Enrere queden l’estiu -encara que oficialment acabi el 22 d’aquest mes- i les vacances per a qui les hagi pogut gaudir. També tanco el parèntesi d’aquesta columna que Reusdigital.cat em permet publicar cada dimarts sota la secció setmanal «Porta Oberta» i que vaig ajustar dimarts 29 de juliol amb l’article «Topar amb l’església». Han passat gairebé dos mesos i, pensant en la tornada vaig sentir per un moment el vertigen de quan no saps que escriure. La sensació va durar ben poc.
Els incendis forestals i polítics, el genocidi israelià contra Gaza que no té aturador, la guerra d’Ucraïna amb un Putin desfermat que se n’en fot del mort i de qui el vetlla, el creixement dels postulats d’extrema dreta a casa i fora que fan saltar la banca dels drets humans, les grinyolades de la Unió Europea i el joc d’escacs pervers entre Trump, Putin i Jinping em van fer entendre que encara hi ha molta cera per cremar.
I em van venir al cap les declaracions que va fer l’ínclit expresident José María Aznar el novembre de 2023 en les que cridava a la mobilització contra l’actual inquilí de la Moncloa, Pedro Sánchez, el seu govern i els partits que li donen suport parlamentari. Textualment: «El que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte». Més clar l’aigua. «Acoso y derribo». És a dir, persecució i destrucció. Sense miraments. No importen els danys centrals ni col·laterals provocats per la involució democràtica. Les enquestes diuen que VOX és el partit preferit per als joves d’entre 18 i 34 anys. Aliança Catalana va tenir gran protagonisme mediàtic la passada Diada.
Quan no saps què escriure, quan no saps què dir, l’alternativa pels qui creiem el sistema democràtic no és pas callar. Doncs per una vegada a la vida faré cas a la recomanació d’Aznar i faré el que pugui, i modestament aportaré combustible per a mantenir encesa la flama de l’esperança. No pas per calar foc a res, sinó per ajudar a veure-hi millor. Perquè el món que ens vam donar després de la mort del dictador, tot i els seus defectes fundacionals, és millor que el que dibuixen els nous discursos capitalistes salvatges.
Posem el focus en la ciutat i el seu hinterland que és un espai de confiança i il·lusió. L’hemeroteca recent de Reusdigital.cat, que ha fet record d’audiència aquest mes d’agost, ens deixen llampades interessants. La pluja ha reactivat la collita de les DO Montsant i Priorat. Els Xiquets de Reus han consolidat castells de vuit. L’aeroport ha crescut gairebé un 13 % en passatgers aquest mes passat. Casa Navàs, diligentment dirigida per Sílvia Sagalà, és un indiscutible actiu d’atracció turística. La Ganxeta ja té 4.000 ciclistes usuaris actius. Circumstàncies familiars, un accident domèstic, han fet que l’estiu de 2025 el recordi per sempre com el de la mala sort. Una mala sort més feixuga per la calda que ens ha acompanyat des de finals del mes de maig fins ara. Ens recuperarem. La tebior reconfortant de la tardor ens deixarà respirar.
I l’endemà de la publicació d’aquest text, dimecres 17 de setembre, LANOVA Ràdio de Reus ens convida a una nova edició d’Els 80 a Glops a les Peixateries Velles. Una de les efemèrides dels anys vuitanta del segle passat va ser la Movida madrileña que es va replicar pràcticament arreu. A Catalunya i a Reus, també. Una sacsejada social, cultural i política que va posar llum a la sortida del negre franquisme. Una dècada que va tenir dos alcaldes referents en la defensa de la revolució tranquil·la que teníem pendent. Enrique Tierno Galván a Madrid i Pasqual Maragall a Barcelona. Més enllà de la seva militància política, el que reivindico ara és la seva actitud positiva, renovadora i connectada a les noves generacions. En moments de boira i incertesa com els que vivim ara, necessitem lideratges valents i compromesos que diguin les coses pel seu nom i actuïn en conseqüència, sense tacticismes partidistes.
Estic acabant de llegir la novel·la ‘El exilio interior’ de l’escriptor Miquel Salabert (1931-2007) publicada enguany per Hoja de Lata Editorial. Escriptor, periodista i traductor que reivindica la urgència de trencar els silencis imposats per les dictadures i, especialment, l’autoimposat per un mecanisme de supervivència. En recomano la lectura. El que ens descriu de la guerra i la postguerra és perfectament traslladable al present. La por, l’apatia, i el que l’autor anomena autisme social són terreny adobat pel creixement de les noves tiranies polítiques i tecnològiques del segle XXI. I ja en portem 25 d’anys.