Fa poc parlava d’una involució o retorn al passat com una tendència observable en alguns polítics. Aquesta mateixa percepció la vaig tenir observant els preparatius, les declaracions i les actuacions, incloses les manifestacions, relacionades amb la celebració de la passada Diada. Sembla que aquest retorn al passat, induït en part pels actes oficials —els més lúdics possibles i, sempre que podien, mancats de qualsevol referència al fet que s’estava commemorant— també ha contagiat l’independentisme. Tant als qui van participar en les manifestacions, independentment del nombre d’assistents, com als qui es van quedar a casa, per comoditat o per no sentir-s’hi identificats. Fins i tot a aquells que, com en temps pretèrits, simplement van aprofitar els dies festius per descansar.
Això, però, no ha de portar-nos a pensar —com alguns semblen interessats a fer creure— que l’independentisme vol tornar a una situació passada, o que només en queden “quatre exaltats”. El que sí sembla evident és que molts han llençat la tovallola. No han deixat de ser independentistes, però s’ha perdut l’impuls. I això ha passat sense fer la reflexió imprescindible sobre els fets passats —greus i importants—, els errors comesos —que també hi van ser— i sense plantejar una anàlisi clara de futur.
Molts se senten orfes políticament i s’han adaptat a una conjuntura que els actuals dirigents de la Generalitat volen presentar com si res hagués passat. Com tantes vegades en la nostra història, en moments difícils, els catalans hem demostrat una gran capacitat d’adaptació, però també una certa facilitat per cedir davant nous escenaris, potser esperant temps millors. Un dels fets més amplificats d’aquesta Diada han estat els actes amb presència de representants d’Aliança Catalana. I, un cop més, han estat la resta de partits, els que es proclamen contraris a l’extrema dreta, qui els han acabat donant titulars. Probablement, perquè poca cosa més destacable hi havia a mostrar durant la jornada.
Cal reconèixer, però, que aquest escenari no l’ha generat només el PSC-PSOE, tot i haver-ne estat el primer impulsor. També hi han contribuït altres partits. ERC, per exemple, donant suport a la presidència de Salvador Illa a canvi d’una promesa de cessió de l’IRPF que sabien —tots dos— que no es podia complir des del govern de la Generalitat. Aquesta competència és del Ministeri d’Hisenda, i la ministra Montero ja ha dit clarament que no acceptarà la cessió total de l’impost. En tot cas, seria parcial i per a totes les comunitats.
També JUNTS, en part per omissió, ha contribuït a aquest retorn al passat. Més enllà de les contundents declaracions de la seva portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, les actuacions del partit han estat erràtiques. Han adoptat un paper molt secundari al Parlament, tot centrant-se en una forta presència a Madrid. Si no és així, costa entendre certs posicionaments i votacions, com l’abstenció —no explicada— del senyor Calzada, representant del partit al consell de RTVE, en la votació sobre la participació d’Israel a Eurovisió.
El govern de la Generalitat vol convertir l’Onze de Setembre en un dia de festa i prou? Doncs ens hi adaptem. Volen penjar una gran senyera al Palau, com la bandera de la plaça Colón de Madrid que tant criticàvem al PP d’Aznar? Cap problema. Potser és per compensar els llocs on la bandera catalana ni tan sols s’ha hissat. I els partits independentistes? Doncs sí, encara s’hi consideren, però amb una actitud diferent. Com en els anys previs al procés. Uns, canviant la seva imatge, suprimint el color groc —que potser remou massa records— i afirmant objectius utòpics. D’altres, mantenint un cert eixelebrament, sense tenir gaire clar on situar-se en l’escenari polític i social més enllà de l’etiqueta d’independentistes.
La política catalana actual, més que recordar l’esperit de l’1 d’octubre, s’assembla cada vegada més al vell “peix al cove” de Convergència.
Hi ha una dita catalana que diu: “Quan un no vol, dos no es barallen.” Parafrasejant-la, podríem dir que no es genera una situació d’oblit si tots els implicats no hi col·laboren. El president Illa ha fet un esforç per arribar a aquest escenari de desmemòria, però tot sol no ho hauria aconseguit. I per molt que el govern de la Generalitat s’hi hagi bolcat, tampoc. Han estat els altres partits —i concretament els dos que es proclamen independentistes— que, amb la seva actuació, la seva posició i les seves picabaralles per esgarrapar vots, han ajudat a consolidar aquesta situació d’involució.
Permanent o eventual? El temps i el poble ho diran.
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.