Amb Manuel de Pedrolo (L’Aranyó 1918 – Barcelona 1990) ha tingut lloc un fet que no es especialment habitual a casa nostra. Va ser un dels escriptors més populars, polèmics, dinàmics i prolífics de la seva generació que es va bellugar amb la mateixa solvència per la narrativa que pel assaig. De fet, en aquesta disciplina, el seus articles i els seus dietaris van representar una mirada lúcida, analítica i crítica a tots els fets, especialment polítics i socials, de la seva època i, tot i que durant força temps se l’ha recordat només com l’autor del «Mecanoscrit del segon origen», el llibre més venut de la història de la literatura catalana i que, en certa manera ha eclipsat altres obres, el seu compromís ferm amb el catalanisme actiu i les identitats de país representen una part fonamental de la seva obra i que li va provocar seriosos enfrontaments amb la censura franquista. La celebració de l’Any Pedrolo, va propiciar, tal com passa amb tots els autors que celebren «any» que es parlés d’ell i de la seva obra, que es reeditessin els seus llibres i que tornès a una certa primera línia d’actualitat. Després, el més habitual en aquests casos és que de mica en mica es vaguin apagant les llums de la celebració, que l’autor homenatjat torni progressivament al silenci i que els seus llibres vagin desapareixent de les llibreries com a pas previ a un nou oblit. En el cas de Pedrolo, però, la realitat ha resultat ser molt diferent i la norma s’ha trencat en positiu. Qui sap, potser l’entestament de Comanegra de mantenir vius i actius els seu llibres i la potència atemporal de la literatura de Pedrolo han facilitat la realització del miracle, però el cert és que ara, anys després de la celebració de l’Any Pedrolo, l’editorial ha publicat un inèdit, «Prosa de combat», que ha esgotat la primera edició en una setmana i que encapçala amb solvència les llistes del més venuts en la categoria de no ficció.
A «Prosa de combat», Júlia Ojeda, l’encarregada de fer la tria de textos i el pròleg, ens presenta un aplec d’escrits creats entre el 1964 i el 1988, molts d’ells publicats a la premsa de l’època, fonamentalment a l’Avui, però també al Serra d’Or, al Diari de Barcelona o al Tele/Estel on Pedrolo col·laborava de manera habitual. Però la veritable gràcia del volum, a més de comprovar sobre el paper que la potència ideològica de les idees de Pedrolo no ha perdut vigència malgrat el pas del anys, és descobrir uns quants textos que gràcies a la censura que va denegar reiteradament la seva publicació s’han mantingut inèdits fins avui i que demostren la visió esmolada i crítica de l’escriptor i el seu catalanisme constant i combatiu.
Per arrodonir el llibre del tot trobem tres textos que el complementen, el situen i l’enriqueixen. Primer el pròleg d’Ojeda; el segon, un epíleg de Teresa Ibars amb cartes que Pedrolo va anar rebent, que es conserven a l’arxiu de l’autor i que mostren la sintonia ideològica que mantenia amb els seus lectors i el tercer, una presentació de Jordi Puig, l’editor de Comanegra que parla de la potència de les obres de Pedrolo i recorda les que ha editat el seu segell.
Un llibre imprescindible que permet recuperar la veu d’un dels nostres grans autors, silenciat i una mica maltractat per aquesta memòria col·lectiva més aviat fugissera i dèbil. Sigui com sigui «Prosa de combat» posa de manifest dues coses: que el pensament polític de Manuel de Pedrolo era actiu, batallador i visionari i que com a societat hem avançat mig segle i tenim els mateixos problemes que abans sense haver-los solucionat ni de lluny.