M’esgarrifen les imatges que veig cada dia del genocidi a Gaza. Voldria que no m’afectessin, però ho fan: m’angoixen profundament. Igual que les d’Ucraïna, o les que veuria si els mitjans mostressin totes les altres guerres oblidades del món. Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les originen!
Em dol constatar, també, que davant d’aquestes atrocitats no hi ha solucions ràpides ni efectives que facin possible la pau. Se’ns ha imposat un món absurd i mancat de sentit, on imperen la llei del més fort, el cinisme i una indiferència creixent envers el patiment humà, que sembla haver-se normalitzat. És imprescindible revertir aquesta situació.
Vaig escoltar Víctor Jara (1932-1973) per primer cop de jovenet, a casa d’un veí, quan vivia a Reus, al carrer Closa de Freixa. Moltes tardes, després de l’escola, acompanyava en Francesc Pedrol, un militant del PSUC amb problemes de visió, i li llegia el diari. Ell m’ho agraïa posant-me gravacions de Lluís Llach, Raimon, Pablo Neruda o el mateix Víctor Jara al tocadiscos mentre m’explicava detalls sobre aquests autors i l’època que ens tocava viure. Les estones a casa seva acabaven sovint escoltant plegats Radio Pirenaica —o, si més no, intentant-ho— amb un vell transistor. Que quedi clar: no es tractava d’adoctrinament, sinó de d’instruir i entretenir.
Aquesta setmana buscava una cançó que parlés de la pau —la necessito compartir—, i finalment he triat «El derecho de vivir en paz», de Víctor Jara. Algú pot pensar que està desfasada i que pertany al passat —és cert, va néixer en temps de protestes contra la guerra del Vietnam—, però, malauradament, avui encara continua tenint molt de sentit. És una peça immortal que reivindica la pau i la solidaritat, i que al llarg dels anys ha estat reinterpretada per molts artistes per denunciar tota mena d’injustícies.
Víctor Jara va escriure «El derecho de vivir en paz» l’any 1969 mentre participava en el muntatge de ‘Viet Rock’, una obra de la dramaturga nord-americana Megan Terry que denunciava la guerra del Vietnam. Aquesta experiència va impactar profundament Jara i el va inspirar per compondre una cançó dedicada a Ho Chi Minh, líder de la resistència vietnamita, que va esdevenir un himne antibel·licista i solidari amb els pobles oprimits.
Musicalment, va marcar un abans i un després dins de la Nova Cançó Xilena, gràcies a la col·laboració innovadora amb el grup Los Blops, una de les bandes pioneres del rock xilè. La seva participació va ser clau per dotar la peça d’una sonoritat diferent, amb l’ús de guitarres elèctriques, baix i bateria, que trencava amb l’estil més tradicional del moviment folk. Aquesta fusió entre el compromís social i polític de la Nova Cançó Xilena i l’energia del rock va donar lloc a una obra única, emocionalment potent i d’una gran força expressiva.
En un panorama global marcat per l’avenç de l’extrema dreta, les lliçons que ens deixa l’assassinat de Víctor Jara a mans dels militars xilens l’any 1973 són més vigents que mai.