Els drets defensats per la Declaració Universal de Drets Humans adoptada per l’ONU el 1948 estan en perill. El compromís col·lectiu sorgit de la barbàrie de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), que va deixar gairebé 60 milions de víctimes, trontolla desestabilitzat pel trumpisme nord-americà, les franquícies que van apareixent arreu, el règim de Putin i la colonització silenciosa xinesa.
Aquest fenomen de qüestionament dels drets civils té altaveus a Catalunya a través dels discursos radicals de Vox i Aliança Catalana i del seguidisme tàctic del Partit Popular. I anem-nos preparant perquè les tendències demoscòpiques apunten que les eleccions municipals previstes pel maig 2027 colliran els fruits i els consistoris també patiran la batzegada extremista, racista i insolidària. Vox arrabassant vots al PP i Aliança Catalana a Junts. Veurem que faran el PSC, ERC i la CUP. I l’Ajuntament de Reus no serà una excepció i veurem més fragmentació i polarització.
La reacció política als 60 milions de morts de la Segona Guerra Mundial i als trenta de la primera (1914-1918) es poden convertir en un vague record i perdre tota la seva essència pedagògica. El discurs de Trump a l’última assemblea de l’ONU és un senyal clar d’aquest deteriorament democràtic. Ni immigració, ni multilateralitat, ni crisi climàtica. Els terraplanistes estan guanyant el discurs mentre la resta entomem amb resignació, potser inconscients de la gravetat de la situació. I mentre hi ha moviments de la dreta lliberal moderada de fer front comú com el que propugna el grup d’experts anomenat Atenea que impulsa Ivan Espinosa de los Monteros, exsecretari general de Vox, i que s’està convertint en refugi intel·lectual de gent del partit d’Abascal, del PP, de Ciutadans i d’altres plataformes cíviques afins. El que en llenguatge polític s’anomena think tank i que serveix per influir sobre els partits.
A l’altre costat ideològic, el de l’esquerra, el tradicional defensor sense matisos dels drets humans, sembla que cadascú s’entesta a fer la guerra pel seu cantó. Només el provocador Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés, va trencar el silenci a principis d’aquest estiu apel·lant a la necessitat de crear una coalició plurinacional d’esquerres per presentar-se a les pròximes eleccions generals per frenar l’expansió de la dreta i la ultradreta. La seva proposta va grinyolar fins i tot dins de la cúpula del seu partit, però la sang no va arribar al riu i la van matisar dient que era una opinió personal. No van anar més enllà perquè saben que Rufián té raó. Mentre la dreta es reorganitza, l’esquerra sobreviu i l’amenaça de la laminació dels drets socials creix.
És veritat que l’antecedent del Front Popular de 1936, l’exitosa coalició de partits d’esquerra que a casa nostra s’articulava en el Front d’Esquerres de Catalunya, va governar pels vots a les urnes i la passió als carrers, però va acabar per les armes amb un salvatge i vergonyós cop d’estat tolerat per països europeus presumptament democràtics i una sagnant guerra dopada pel feixisme alemany i italià. Però apresa aquella lliçó, potser cal escoltar amb atenció la veu de Rufián i aprendre dels errors. Què passaria si a les pròximes eleccions municipals els partits d’esquerres obrissin el camí del diàleg i l’acord abans de les urnes o després. El front per defensar els drets humans pot tenir diferents formulacions sempre que aquestes siguin intel·ligents, sinceres, realistes i efectives. El silenci i la passivitat no són cap alternativa per plantar cara als qui es volen carregar valors i drets, institucions i el llegat dels qui s’han anat deixant la pell per aconseguir un món millor i més just per a tothom, sense discriminacions.
Estan passant massa coses que no tenen altre nom que el de barbàrie. La invasió russa a Ucraïna, el genocidi de Gaza perpetrat pel govern israelià, la impunitat del discurs de Trump carregant-se tot allò que no li interessa o no entén, fins i tot la llibertat d’expressió i de premsa en un país que ha estat referent de la democràcia. Rufián va defensar la seva proposta assegurant que necessitem menys puresa i més cap. Ho va dir en castellà que sona millor: «menos pureza, más cabeza». Unes paraules que em fan recordar la cançó «En lo puro no hay futuro» que el 2001 va publicar Jarabe de Palo. El desaparegut Pau Donés ens deia que «la riqueza está en la mezcla». Sumar, restar, dividir. Després no ens queixem.