Sumar-se al cavall guanyador sempre fa de bon fer, però és quan van maldades que realment cal arromangar-se i ser-hi. Ser-hi sense caure en el victimisme ni deixar-se endur pel derrotisme. Ser-hi per no perdre més llençols a cada bugada. Ser-hi per recuperar l’alè perdut i persistir en la lluita fins al dia de la victòria. I l’endemà a continuar empenyent el país i la seva gent.
Que som catalans i la història n’està plena d’atzagaiades patides pel nostre poble a causa dels múltiples despropòsits dels quals hem estat víctimes, però ens hem aixecat i hem de tornar a fer-ho; perquè sí, perquè ens estimem aquesta terra i la volem ben exultant, justa i vigorosa, com ho hauria de pretendre tota persona que hi visqui; com hauríem de deixar que ho pretengui, també, tota persona que hi visqui, sense prejudicis. Per això mateix, no podem permetre que el feixisme, que cada vegada més impera arreu, també es faci poderós a casa nostra, amb totes les pèrdues que comporta —feixisme d’arrel espanyola o catalana, tant se val; feixisme, al cap i a la fi.
Que som els que en perseguíem la llibertat, d’aquest nostre racó del món, i ara sembla que ens hem d’acontentar a pidolar les engrunes d’una llengua que se’ns mor a les mans. I, ras i curt, hem d’aturar-ho i plantar cara. Som els que volíem el pa sencer, i l’hem de tornar a reclamar amb fermesa, exigir-lo ben decidits i obstinats; i tornar a tenir vitalitat i presència, i a fer nostres els carrers. Sabem que si volem —això ens vam demostrar i els vam demostrar— ho podem tot. Sabem que tenim més força de la que ens imaginàvem, si ens organitzem. Com també sabem que si no n’estem pendents ens trepitgen i ens n’engalten una (o dues o més) a cada costat.
Van jugar la carta de la por, i som conscients que en qualsevol moment —encara ara, sí— podem ser víctimes de la seva justícia injusta, així funcionen les normes del joc mentre estiguem subjugats a aquest Estat, que ens maltracta i ens humilia dia sí dia també; per això és important que es trobi a l’altra banda del tauler una ciutadania resistent, resoluda i plena de coratge. No podem consentir que la seva iniquitat ens doblegui; al contrari, l’hem d’assenyalar perquè ens desbrossi el camí i no apocar-nos davant la seva vexant i injuriosa supèrbia.
A les penes punyalades, que de les pedres en fem pans. Som resilients, som tossuts, som nosaltres: els d’avui, els d’ahir, els de demà. I ja és hora, vuit anys després de l’1 d’octubre del 2017, de deixar de llepar-nos les ferides i tornar a treure pit i reivindicar-nos. És hora d’agafar les regnes i no deixar-nos portar per les seves rafegades, que no busquen res més que dividir-nos i desviar-nos del camí. Que si les lluites no-violentes són plenes d’anades i vingudes, ja han passat anys, uns quants, massa, i, per tant, ja és hora —de fet, no ho podem dilatar pas massa més en el temps si volem sobreviure— de tornar-hi, de mostrar que hi continuem sent i que tenim les idees clares: un horitzó ben definit que es diu independència.
Agnès Toda és presidenta de l’Òmnium Baix Camp.