En més d’una ocasió he compartit en aquest espai la meva estima per la cultura portuguesa, i ara fa temps que no parlo de la música d’aquelles contrades. Repassant les publicacions anteriors, m’adono que us he presentat noms com Rodrigo Leão, Dulce Pontes o Rui Massena, i fins i tot us he proposat algun recorregut pels grups de rock i pop portuguesos de dècades anteriors. També us he esmentat —encara que només de passada— el grup Madredeus, especialment en referència a Rodrigo Leão, un dels seus fundadors.
Avui vull tornar al cançoner portuguès amb l’atenció posada en una de les seves figures més emblemàtiques: Teresa Salgueiro (Lisboa, 1969). Criada amb les cançons d’Amália Rodrigues, va començar a cantar per pura diversió en petits locals del Bairro Alto lisboeta, on Pedro Ayres Magalhães i Rodrigo Leão, fundadors de Madredeus, la van descobrir.
Durant vint anys —del 1987 al 2007— va ser la veu inconfusible d’aquest grup excepcional que va marcar una època amb una fusió molt personal entre la música i la cançó popular portuguesa, especialment el fado, i influències tant clàssiques com contemporànies. La veu extraordinària de Salgueiro esdevingué el senyal d’identitat del conjunt, capaç de transmetre amb gran delicadesa el sentiment profund i melangiós de la “saudade” portuguesa. De fet, el mot portuguès “salgueiro” vol dir salze en català, un arbre que, amb les seves branques ploroses, simbolitza la melangia.
L’any 2006, Teresa Salgueiro va publicar ‘Obrigado’, el seu primer àlbum en solitari, tot i que encara formava part de Madredeus. Abans d’acomiadar-se definitivament del grup l’any següent —juntament amb José Peixoto i Fernando Júdice—, encara va gravar dues obres més: ‘Você e Eu’ i ‘La Serena’.
Va ser a partir del 2007 quan Salgueiro va emprendre realment el seu propi camí, deixant enrere l’etapa amb Madredeus, però envoltant-se sempre de músics sensacionals que han acompanyat la seva veu única en noves aventures sonores. Ben conegudes són les col·laboracions amb figures com Caetano Veloso, Gilberto Gil, Josep Carreras o Carlos Núñez, entre d’altres.
El 2012 va veure la llum ‘O Mistério’, un disc que marcava una nova etapa creativa, i quatre anys més tard va presentar ‘O Horizonte’, un treball que consolidava el seu univers musical més íntim i personal. El 2016 va treure ‘La Golondrina y el Horizonte’, un disc amb cançons mexicanes i llatinoamericanes pensat per enfortir la seva connexió amb els públics d’aquestes regions. La seva faceta d’actriu, visible en diverses pel·lícules, també mereix ser destacada.
Al vídeo podeu escoltar la cançó «O Vento», del disc ‘O Horizonte’. Espero que us agradi.