Una de les activitats més esteses arreu de Catalunya, i que més goig fa de veure, és la dels castells i les colles castelleres. L’any 2010, la UNESCO va declarar els castells Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, argumentant que «són reconeguts pel poble català com a part integral de la seva identitat cultural».
Només cal presenciar la construcció d’un castell —encara que sigui d’una colla petita, de les moltes que hi ha al país— per entendre aquest reconeixement. En qualsevol trobada, quan una colla intenta aixecar un castell, tots els membres de les altres colles hi col·laboren espontàniament, sense que ningú els ho demani: fan pinya. L’èxit d’una colla és sentit com un èxit de totes.
Aquesta és, sens dubte, una de les imatges més boniques i representatives de la nostra cultura: la col·laboració desinteressada per assolir un objectiu comú. Tanmateix, aquesta visió que la UNESCO destaca com a característica del poble català sembla esquinçar-se quan la traslladem a un àmbit més quotidià de la nostra vida col·lectiva: la política.
En els darrers temps, costa trobar exemples entre els polítics que recordin l’esperit dels castellers: anar tots a una amb un objectiu comú, pensant primer en el bé del país, i no pas en qui s’emporta els mèrits. Com es pot fer créixer un país si, quan cal fer pinya, cada partit va pel seu costat, obsessionat a marcar diferències —no només amb els qui pensen diferent, sinó fins i tot amb aquells amb qui podrien cooperar?
Aquesta analogia amb el món casteller és sovint reivindicada, almenys de paraula, per la classe política catalana. Gairebé tots els partits parlen de “fer país”, però només si és amb els seus colors, la seva camisa i els seus dirigents. Això fa que cadascú tiri pel seu compte, esperant que el poble —els votants— els facin pinya en el moment de les eleccions perquè puguin aixecar el seu “castell”, que, segons diuen, sempre serà el més alt.
La realitat, però, és tossuda: la pinya, el suport necessari, acostuma a quedar repartida, i cap “colla política” no té prou base per aixecar res sòlid. En el món casteller, els caps de colla s’escullen per les seves habilitats i per la confiança que generen. En política, en canvi, sovint s’imposen líders més pel protagonisme que per la seva capacitat de treballar en equip. I així, en lloc de cooperar perquè tots puguin aixecar castells, s’esforcen a evitar que els altres ho facin.
Hi ha partits —permeteu-me abandonar un moment la terminologia castellera—, com Junts i ERC, que, per la seva posició al Congrés, tenen la possibilitat d’obtenir avenços importants per a Catalunya. La lògica ens diu que dos tenen més força que un, i que, si anessin plegats, tindrien més capacitat d’aconseguir resultats. Dubto que Junts no vulgui un finançament singular, o que ERC no desitgi que el català sigui plenament reconegut a Europa, o que es transfereixin competències en immigració. Llavors, per què actuen com si no tinguessin objectius comuns? Potser per por de perdre vots o poder?
La conclusió sembla clara: l’objectiu d’ambdós partits independentistes no és realment compartit. Cadascun divideix els seus esforços entre mantenir una bona imatge davant el poder de Madrid (el PSOE) i marcar distàncies amb l’altre, fins i tot intentant enfonsar-lo electoralment.
Mentre no superin aquest enfrontament i defineixin clarament quins interessos defensen i amb quina finalitat, ni el país ni la seva política no avançaran. Cal deixar de banda —i permeteu-me una darrera metàfora castellera— qui aixeca el castell més alt o de quin color és la camisa de l’enxaneta. Només si la pinya és multicolor, diversa i oberta a totes les colles, com ho és realment Catalunya, podrem aixecar castells més sòlids.
Fins que això no passi, malauradament, seguirem veient baralles internes per apuntar-se la darrera engruna que ens deixen caure.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.