He preguntat durant dies als seguidors d’Aliança Catalana què era per a ells “ser català”, una definició de “català”. Ni un, ningú, zero: silenci a les valls i a les muntanyes.
Alguns ho proven tímidament per una banda, altres per una altra: “aquells que s’estimen Catalunya”, “els nascuts a Catalunya”, “els que treballen aquí i s’adapten”, “els que respecten els nostres costums”, i sempre —ara s’han despertat— “els que respecten el català”. Fins que no els ho han dit, cantaven tan alegres les cançons d’Eurovisió, i sempre “El meu avi va anar a Cuba”, com a substitutori ocasional del Parenostre.
La gran majoria, en no saber què contestar, s’inventen la interpretació de la pregunta, responen qualsevol cosa sense cap sentit, i els guardians de les essències desconegudes d’AC (que ells tampoc no coneixen, però adoren amb una nova fe ardorosa) responen insultant, per considerar la pregunta ofensiva per al seu sagrari, on guarden la seva vergemaria —abans la de Montserrat,
amb seriosos dubtes si podia ser la del Rocío, que es veu que és una altra, o la de los Milagros, quedant per aclarir, per a nosaltres els innocents, si són les mateixes o són cosines germanes, o què—, ells, sempre disposats a donar la comunió amb aquestes hòsties que només una ignorància extrema pot consagrar. És a dir, no ho saben: ningú no els ho ha explicat.
Es pot ser català i cristià, a un pas de ser socialment —o sigui, en els costums— obligatori; es pot ser hinduista, budista, un fidel del judaisme, vegetarià adorador de cols i enciams, adorar les vaques o, millor, els vedells d’or; un futbolista, sense importar ara si parla català, urdú, hindi, igbo, hausa o fulani. És igual, ells ho tenen clar: pots resar-li agenollat a un pi, amb pinyes o sense pinyes —això sí, sense saber què és ser català—; independentistes que volen una Catalunya plena de catalans que ningú sabrà què són ni qui són. Serà una mena de secret nacional.
Tot i això, la seva religió els prohibeix que, a la seva Catalunya, algú practiqui la religió de l’islam, és a dir, que sigui musulmà. No sabem si, com a única opció que els quedarà, hauran de portar barretina, i com aquells conversos, ara tindrem una nova de trinca i variant de convertits en catalans (de la ceba), xampurrejant català fins a dominar el Pompeu Fabra i saber-se el Verdaguer de memòria.
Mentrestant, ells, xiulant a la via del tren, fan veure que la Generalitat i el Parlament de Catalunya, totes les nostres institucions, no són espanyoles. Diuen que els catalans —això amb un president del govern català més del costat de l’Espartero que de la mateixa Catalunya—, con tal de no ser moro, la cosa ja quedarà força arreglada, ignorant la broma que això tampoc no és a les seves mans.
No, mare, que són espanyoles.
I així i més. Però són feliços, mare, i aquell dia farà un any.
Jo socc català, mare?
—Ja ens ho faran saber, fill.
Joan Llopis és gerent empresarial.