La celebració dels cent anys de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí ens ha deixat, a banda d’una impagable promoció del modernisme, un gest simbòlic per a mi de gran valor.
La històrica disputa entre Reus i Riudoms sobre el seu lloc de naixement s’ha resolt de forma intel·ligent amb una apel·lació a la terra de les arrels de Gaudí. Una solució diplomàtica per elevació que els respectius alcaldessa i alcalde, la socialista Sandra Guaita, i el republicà Ricard Gili, han acceptat de bon grat perquè el moment històric general d’extremisme ultraconservador i negacionista que viu el planeta i l’escepticisme creixent de la ciutadania respecte a les institucions públiques demana a crits gestos de reconciliació i diàleg.
Som el que fem, però també el que diem. I el missatge de l’actitud institucional dels dos municipis del Baix Camp em sembla exemplar. Ignoro si durant la preparació de tot l’esdeveniment gaudinià es van viure tensions o discrepàncies a la cuina. Si hi van ser, ho celebraria perquè la unanimitat, d’entrada, sona a imposició. El que importa és el final del procés. I en aquesta ocasió és positiu.
I a vegades el desllorigador dels conflictes personals o col·lectius és un mal acord en lloc d’un bon judici, sentència de l’historiador romà Tit Livi. L’Any Gaudí ja ha arrencat i encara queden molts actes de celebració programats a Reus, Riudoms i Barcelona. La figura i l’obra de l’arquitecte universal té tanta potència que tothom en pot treure profit i aprenentatge.
Fins i tot l’església catòlica s’ha entestat a fer-lo sant. Estan buscant els miracles pertinents per portar-lo a l’altar. No entraré a qüestionar aquesta voluntat per respecte als creients i per coherència amb la meva posició ideològica i moral. Sí que diré que la celebració de l’Any Gaudí no és cap miracle, sinó el resultat de l’esforç de dones i homes de carn i ossos per valorar l’inqüestionable i acreditada aportació arquitectònica i artística del fill del Baix Camp.
L’expansionisme de l’església catòlica té més de dos mil anys de trajectòria i està acreditada la seva capacitat de posar sota el seu mantell tot el que creu útil a la seva causa. No burxaré a la ferida, però el paper de protectors i «palmeros» de la cúria espanyola durant el cop d’estat del 36 i la posterior guerra civil i dictadura és de traca i mocador. I cal diferenciar l’actitud dels càrrecs de la dels religiosos i creients anònims.
A l’estat espanyol un altre exemple de la seva voracitat és la immatriculació d’esglésies, ermites i cementiris es va haver de frenar el 2015 amb una Llei Hipotecària que marca límits per acreditar la propietat dels béns. I a Reus també vam viure algunes llampades d’aquesta fal·lera durant la negociació de l’Ajuntament i l’Arquebisbat per tancar un acord per la remodelació de l’antic edifici del Centre Catòlic durant el mandat del convergent Carles Pellicer. Sortosament, es va reconduir i ja ha fet els primers passos el futur Centre d’Arts Escèniques que, impulsat per la regidoria de Cultura, s’hi ubicarà.
Molts ja anomenen Presó 13 per l’adreça de l’immoble. En aquest cas també podríem considerar-ho un exemple de reconciliació entre la cúria catòlica provincial, les administracions públiques representades pel consistori i la Diputació i el col·lectiu de teatre Bravium. I els del Bravium s’ho mereixen perquè durant anys i panys l’Arquebisbat se’n va desentendre dels llogaters i els va abandonar a la seva sort en la gestió i el manteniment de l’edifici.
Tant de bo que l’esperit conciliador que desprèn la celebració de l’Any Gaudí s’estengui arreu i acosti posicions i sumi energies perquè fer el contrari és dividir i perdre oportunitats. La nova reforma prevista del Gaudí Centre, amb una inversió de prop de set-cents mil euros, i les renovacions de la Casa Museu Antoni Gaudí de Riudoms, rebran un impuls extra per la inèrcia de l’Any Gaudí. Una mostra dels beneficis de tenir visió compartida, allunyada de les mirades restrictives de campanar.
Són senyals positius que reforcen el sentit i la necessitat d’apostar pel fet metropolità. Fer-ho en els discursos, però també en les accions. Per això lamento que l’alcalde de Tarragona mantingui les al·legacions contra la ubicació de l’estació intermodal a Vila-seca. Potser també ajudaria que el govern de Salvador Illa calibrés la balança d’inversions previstes i anunciades a Tarragona i a Reus. La meva no és una visió de campanar. Són xifres i titulars als mitjans de comunicació.
Apostin per la reconciliació.