«Moltes gràcies a tots per ser avui aquí amb nosaltres per a la commemoració de la mort de Franco, que va marcar el final simbòlic de la dictadura i l’inici del procés que va desembocar en el retorn de la democràcia». La frase entrecometes bé podria ser la que utilitzaran aquestes setmanes molts dels nostres representants polítics en les reunions, conferències o actes convocats per recordar el 20 de novembre, una data que el calendari ens porta a 1975 però que avui, 50 anys després, ens confon amb sentiments trobats.
Què significa realment el 20 de novembre de 1975 a dia d’avui?
Sí, tots sabem que aquesta data ens porta a un any des del qual ja ha transcorregut mig segle de la nostra història contemporània, representant llum i ombra. Per a uns, els abismes més profunds oberts a causa d’una guerra fratricida; per a altres, les hores més felices de les nostres vides durant el procés constituent, la Movida Madrileña dels 80 i els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo Universal de Sevilla de 1992. Però ningú no vol obviar-ne el significat, ja sigui des d’una perspectiva constructiva o des d’una interpretació destructiva. És així com la història ens condemna a una mena de suplici de Prometeu, com cantava Miguel de Unamuno:
«Este buitre voraz de ceño torvo, que me devora las entrañas fiero y es mi único constante compañero labra mis penas con su pico corvo».
Deixem, doncs, que siguin els historiadors, els arqueòlegs, els antropòlegs, els científics, en definitiva, qui ens aportin la veritat o almenys ens acostin a una llum certa, sense ombres que ens estanquin en dubtes feridors sobre els fets històrics que ja formen part de la història d’Espanya. Fugim, doncs, de la ideologització de la història. No hi ha, en veritat, «humanitat» en l’acció i efecte d’ideologitzar, ja que imbuir ideologies ideologitzant-les condueix a l’absurd.
I aquesta apreciació és igualment pertinent al meu entendre quan dia rere dia, de manera progressiva, els mitjans d’informació quotidians, nacionals o internacionals, ens sorprenen amb controvèrsies sobre les coses públiques cada vegada més extremistes que fan de la sensatesa una necessitat prioritària, urgent afegiria, ja que tan dolorosa pot ser la prohibició del vincle emocional que contempla el nostre ésser amb el sòl on naixem i vivim com onerosa la gratuïtat expansiva del mateix per explicacions basades en efímeres negociacions polítiques. I dic «efímeres» perquè els arravataments polítics són passatgers, encara que puguin generar drets en el temps. I de res serveix la retòrica, aquella disciplina feixuga que es dedica tant a la construcció de discursos persuasivos eficaços com a la teorització sobre la manera com s’aconsegueixen aquests discursos.
Sens dubte, avui, en 2025, hi ha altres assumptes que ens concerneixen de manera immediata i que precisen d’una reflexió imperiosa si el nostre objectiu sincer com a col·lectivitat és promoure una societat justa i amable amb la diversitat que en ple segle XXI ens envolta i pertany. La complicitat política davant la corrupció és potser el desordre institucional més dolorós a l’hora de valorar els nostres representants a les cambres parlamentàries. Si com a conseqüència de determinades actituds d’alguns d’ells, sigui quina sigui la seva pertinença partidista, es trenca l’harmonia social a causa d’aquest vici, ens podem preguntar: què cal perquè les aigües tornin al seu curs?
És, doncs, imperiós igualment restaurar l’harmonia política necessària en el nostre cas per superar aquesta fase tempestuosa que corroeix les nostres institucions? Un refrany popular ens recorda que l’infern és ple de bones intencions; per això no n’hi ha prou amb tenir bons propòsits o desitjos, sinó que cal actuar perquè aquests es converteixin en realitat. En aquests moments ja s’estaria consolidant una demanda social molt sòlida per a la regeneració política. L’opinió pública és molt categòrica en aquest sentit. El missatge llançat és clar. I ara és el moment d’actuar per part de tothom. Precisament una bona governança de les nostres institucions públiques només s’obtindrà mitjançant una gestió eficient dels assumptes públics i dels recursos comuns, de manera justa i transparent, sense abús ni corrupció, i amb ple respecte a la voluntat sobirana expressada a les urnes.
Com va dir recentment el President de la República Federal d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, amb ocasió de la commemoració del 9 de novembre com una data clau per recordar gairebé un segle sencer de la història alemanya, que ho és també de l’europea i, sens dubte, de la mundial, travessada per dues grans guerres i la caiguda del mur de Berlín: «La pau i la democràcia, un cop durament conquerides, mai no estan garantides per sempre».
No són poques les cites que podríem extreure del discurs del president alemany al Schloss Bellevue, però mutatis mutandis jo hi veig reflectits molts dels reptes que se’ns interposen a nosaltres, amb les seves pròpies contradiccions, a l’hora de valorar el nostre present en aquest 50è aniversari de la nostra democràcia. Una democràcia que ningú dubta ja que està sota pressió. Copio-i-enganxo perquè no hi hagi dubtes de les equivalències: «Populistes i extremistes ridiculitzen les institucions democràtiques, enverinen els nostres debats i comercien amb la por». A això permeti’m el amable lector que anteposi que la gran majoria de les persones al nostre país vol viure en democràcia i llibertat, i cal recolzar-se en la nostra experiència democràtica, encara que pugui catalogar-se d’immadura encara, així com en el nostre èxit com a comunitat única que moltes persones defensen.
Vetllar pel Estat de Dret és decisiu per a la defensa de la democràcia. «No és casualitat –apunta Steinmeier– que els atacs a la democràcia sovint comencin amb atacs a la justícia (…). Per això és important que intervenim units i decidits quan es qüestioni la independència i la legitimitat de la justícia». Tots hauríem de ser conscients que no podem ser ambigus en aquest tipus de qüestions. No podem ser neutrals quan es tracta de respectar els valors i principis que donen fonament a la nostra Constitució. Cal defensar-los. Aquesta claredat d’acció hauria de guiar tots els partits democràtics. Sí, se’ns diu ad nauseam a tots els mitjans que la principal càrrega d’aquesta tasca correspon a les forces polítiques de centredreta. I aquesta càrrega pesa molt. «Però –i copio-i-enganxo de nou– no porten la responsabilitat sols. Adreçant-me explícitament a les forces polítiques de centreesquerra, afegeixo: també vostès tenen responsabilitat. L’anomeno la responsabilitat de la mesura correcta. Aprofitar cada ocasió per desacreditar declaracions incòmodes com d’extrema dreta; fins i tot insinuar que el centredreta comparteix un camp amb els extremistes de dreta, no només és imprudent; amb això vostès mateixos sacsegen d’una altra manera el mur de contenció. És perillós que temes com migració i seguretat no puguin discutir-se perquè immediatament es llança una acusació de racisme. Això significaria deixar l’hegemonia d’aquests temes a l’extrem dret, temes que preocupen i inquieten la societat». Això no ha de succeir! –subratlla Frank-Walter Steinmeier– i qui subscriu hi està d’acord.
Ricardo Mor Solá és diplomàtic.