Aquest dijous, 20 de novembre, fa 50 anys que va morir Francisco Franco, qui després de guanyar la Guerra Civil Espanyola, va instaurar una dictadura repressiva que va marcar un abans i un després en la història contemporània. Des de Reusdigital.cat, cinc dècades més tard de la defunció del dictador, ens hem posat en contacte amb quatre persones per conèixer com es va viure aquella època fosca de la història recent, i en especial la jornada en què Arias Navarro va anunciar: «Espanyols… Franco ha mort». Ara fa 10 anys, la periodista Isabel Martínez ja va fer un recull testimonial en la mateixa línia.
Qui fou alcalde de Reus entre els anys 1985 i 1999, el socialista Josep Abelló (Reus, 1949), va viure la mort de Franco a Andalusia, a Còrdova, quan treballava en una escola de formació empresaria agrària. Allà, al sud d’Espanya, ell estava vinculat a la lluita antifranquista i formava part de la Unión de Agricultores y Ganaderos de Andalucía (UAGA). Abelló recorda que la notícia del 20 de novembre de 1975 es va viure amb «alegria», però assegura que també amb «por i neguit» per si es produïa algun «despertar franquista», i a l’expectativa per saber què farien els antics partits. «La mort de Franco va suposar un repte molt important», explica l’exalcalde, qui afegeix: «La repressió del règim franquista va ser horrorosa».
Un cas molt curiós va ser el de la italiana Cosima Vergari (Racale, 1954). Vergari va arribar a Reus en tren, després de dues nits viatjant, el 20 de novembre de 1975, i recorda que tan bon punt va baixar del comboi va saber què havia passat. «Hi havia un contrast entre el dol general instaurat i una certa alegria prudent», comenta. El perquè la Cosima va venir a viure a la capital del Baix Camp l’any 1975 és tota una història d’amor.
A finals dels anys 50, una tieta de la Cosima es va casar amb el Mariano i l’any 1972, a Racale, a la regió de Lecce, al taló de la bota italiana, es va produir una trobada familiar en què es van conèixer la Cosima i el Joan, un reusenc que va acabar sent el seu futur marit. De pare madrileny, el Joan va prendre la iniciativa de començar una relació epistolar amb la Cosima, i després de veure’s de nou a Itàlia l’any 1973 i el 1974, a Reus -amb la mare de la jove, qui se’n mostrava reticent-, van decidir que el novembre de 1975, quan tornés del servei militar al Sàhara el Joan, era el moment idoni per iniciar una vida junts a la ciutat que havia vist créixer el promès de la Cosima.
Les coses no van sortir com estaven planejades. El 6 de novembre de 1975 va tenir lloc la «marxa verda», la invasió marroquina del Sàhara espanyol, fet que va provocar que el Joan no tornés a Reus fins a principis del mes de desembre. El dia 20 del mateix mes es van casar a Itàlia, però el seu matrimoni l’han viscut a Reus i des de fa uns anys, a les Borges del Camp. La Cosima ha sigut molts anys professora de filologia italiana a la Universitat Rovira i Virgili i ara, que ja es troba immersa en l’etapa de la jubilació, continua oferint la seva tasca professional al Centre de Lectura de Reus.
Una altra història a explicar és la de la vivència de Fina Masdéu (Reus, 1958). La doctora en Filologia Catalana i coordinadora del col·lectiu Reusenques de Lletres detalla que l’anunci de la mort de Franco el va presenciar a casa, amb els seus pares i la seva germana. «Jo vaig pensar: què bé, per fi!», confessa. «El meu pare em va dir que no manifestés públicament la meva alegria», recorda.
La reusenca feia COU -l’actual 2n de Batxillerat- i aquell matí, els van suspendre les classes pel dol oficial decretat i amb alguns companys van brindar amb cava: «Hi havia una barreja d’eufòria i de preocupació». Pel que fa al futur immediat, Masdéu explica que es va obrir un món «ple d’oportunitats» per a la joventut, malgrat que «no tot seria fàcil».
«No enteníem que els nostres grans estiguessin tan espantats o actuessin amb cautela i procuraven no demostrar la satisfacció per la fi de la dictadura», assenyala la filòloga, qui remarca: «Semblava que no pogués ser, com si Franco hagués de tornar». Fina Masdéu exposa que el 20 de novembre de 1975 no va significar tan sols el final de l’opressió, sinó també que calia esmenar moltes coses, recuperar-ne d’altres i avançar cap a la futura democràcia.
A la pregunta de si el final del franquisme es va notar aviat o va ser un canvi lent, el pintor Josep Maria Gort (Reus, 1942) ho té clar: «Va tant lent que encara no s’ha notat». La defunció de Franco va ser una «mort anunciada», assegura Gort, qui ja estava casat i regentava una impremta. «Les mostres de dol i tristesa davant el fèretre van ser una mostra de l’hipnotisme de les masses», descriu l’artista. El reusenc conclou que abans del traspàs del dictador es palpava una «atmosfera de canvi a tots els nivells».