En el seu darrer llibre, ‘Un arc de colors vius nimba el seu cap’, Aarón de Balmar -nom de ploma d’Aarón de Balaguer i Marquina- construeix un univers poètic on la paraula esdevé llum, matèria i consciència. Aquesta nova obra confirma una veu que ha anat depurant-se fins a trobar un llenguatge propi, de precisió lèxica i d’una espiritualitat sense dogma. És un llibre que demana silenci per ser llegit i, sobretot, una disponibilitat interior.
Els poemes de Balmar parteixen sovint d’imatges de la natura -la llum, l’aigua, el vent, el color-, però la seva força no rau en el desig descriptiu sinó en la capacitat de fer-ne símbols. Cada vers sembla emergir d’una contemplació que vol transcendir la matèria per arribar a l’essència. El poeta observa, i en l’acte mateix d’observar hi troba sentit. Aquesta mirada, aparentment serena, amaga un treball profund de destil·lació, perquè darrere la musicalitat hi ha una recerca de veritat, una voluntat de donar forma a l’indescriptible.
El llibre està estructurat en quatre parts (Cel, Llimbs, Terra i Al compàs d’Ausiàs March i un breu Epíleg) que responen a un moviment de la percepció exterior cap a la revelació íntima. Hi trobarem, sonets, dècimes, octaves, quartets que dialoguen i encaixen entre ells com a fragments d’un mateix flux. El títol mateix -‘Un arc de colors vius nimba el seu cap’- resumeix aquesta voluntat de síntesi entre matèria i esperit, entre el món visible i la seva ressonància interior. L’arc pot llegir-se com a signe de comunió entre el cel i la terra, entre l’art i la vida.
El llenguatge és net, precís, d’una economia que recorda els mestres orientals, però amb una musicalitat occidental. Balmar no cerca l’hermetisme, sinó una lucidesa que arriba per via de la senzillesa. Alguns versos, en la seva aparent humilitat, tenen la capacitat de perdurar en la memòria per la seva exactitud d’imatge o de to. L’autor sap que la poesia no és dir més, sinó dir millor.
Llegir aquest llibre és assistir a un procés de revelació lenta, on cada poema obre una nova escletxa en la percepció. En temps de soroll i urgència, la poesia d’Aaron de Balmar ens convida a la lentitud i a la mirada atenta. A redescobrir el valor de la paraula com a lloc de pas entre el visible i l’invisible. És una obra que confirma la maduresa d’un poeta fidel a si mateix i al seu temps, capaç d’unir bellesa i lucidesa sense caure en la retòrica ni en la fredor.
Amb ‘Un arc de colors vius nimba el seu cap’, Aaron de Balmar reafirma que la poesia pot continuar essent una forma de coneixement i, alhora, un gest d’esperança. En una època que tendeix a la dispersió, ell ens recorda que hi ha arcs que encara uneixen.