No és casual que l’acte inaugural de l’Any Nacional Gaudí amb motiu del centenari de la mort de l’arquitecte s’hagi fet al Santuari de Misericòrdia de Reus. El vincle de Gaudí amb Misericòrdia és conegut, o potser no del tot, i l’Ajuntament ha volgut «reparar» el lleig que en el seu moment li va fer el propi ajuntament, o més concretament l’arquitecte municipal, Pere Caselles, de rebutjar la proposta de restauració de la façana. En realitat – i ho explica molt bé l’historiador Jaume Massó en el Reus digital del 16 setembre 2015 – no va ser tant per l’agosarat disseny com per deixadesa d’anar passant el temps, i sobretot per la forta pressió dels veïns, que no volien una tanca de protecció de l’obra que perjudicava el pas a les seves propietats. Els tres dibuixos originals del projecte fets a llapis es conserven al Museu de Reus.
De frustracions, Gaudí en va tenir unes quantes, com el projecte de l’hotel Attraction de Nova York, que havia de ser el més alt de la ciutat, amb una torre central parabòlica i vuit torres annexes que recorden molt la Sagrada.
Família. Era l’any 1908. Aquesta vegada el projecte es va considerar massa llarg, complicat i costós de fer. També en va quedar un dibuix, però ningú en va saber res fins al 1956, gràcies a l’escultor Joan Matamala que el va publicar. Al 2003 la Càtedra Gaudí va proposar que es construís aquest edifici a la zona zero de Nova York, després dels atemptats. Tampoc va reeixir.
L’any 1978 l’arquitecte holandès Rem Koolhaas va imaginar una ciutat com un laboratori de la «cultura de la congestió» on apareixia aquest edifici. Carlos Ruiz Zafón en faria un conte – Gaudí en Manhattan – on imagina l’arquitecte fent el viatge a Nova York amb un admirador seu que li fa de traductor, perquè, com ja s’ha dit, es negava a parlar cap llengua que no fos el català. En el conte, Gaudí té una cita amb el magnat que ha de subvencionar-li el futur l’hotel i que en realitat és una dona espectacular i misteriosa que aparentment l’assetja, cosa molt poc versemblant. L’hotel Atracttion torna a aparèixer a la sèrie Fringe, en un univers paral·lel amb edificis que mai es van arribar a construir a Nova York.
Gaudí dóna per molt: és la mamella d’on tothom xucla, el reclam turístic inesgotable i rendible: és qui ha fet més per l’economia de Barcelona. I si no es pot viure a la casa Milà sempre queda la paret de trencadís de cases i jardins que ja s’ha propagat per mig món. Reus, esclar, també vol la seva part, de la mamella. I Riudoms no queda enrere. Però hi ha Gaudí per a tothom. Ha estat una gran idea inaugurar l’Any entre aquestes dues poblacions i que les autoritats estiguessin als dos llocs, sense preocupar-se gaire de si va néixer aquí o allà. És com fer les paus d’una rivalitat absurda.
El que no es pot negar és el vincle amb la seva terra – Reus i Riudoms – que va estimar i segurament enyorar, on va córrer i jugar pels carrers i es va amarar del paisatge. Només cal guaitar pel Mas de la Calderera, a la riera de Maspujols, i fixar-se en el seu entorn per veure el Baix Camp en estat pur: atzavares, plàtans, figueres, figueres de moro, canyissos, garrofers, olivers… i tota la natura que després plasmaria d’una manera o altra en les seves obres.
La vida de vegades té aquestes coses i el nostre arquitecte il·lustre no va deixar res tangible on havia nascut i viscut. No tenim res per ensenyar, per molt que ens esforcem a exprimir aquesta gran mamella. Cartes i documents, dibuixos i peces originals, conferències, exposicions, tecnologia interactiva… Sens dubte ajuda a entendre el geni i és això el que podem oferir, que ja és molt. L’única vegada que he pujat al campanar de Reus em vaig quedar meravellada quan vaig guaitar per l’ull de l’escala i vaig veure que era totalment gaudiniana. És a dir: Gaudí havia pujat al campanar i havia agafat aquella forma que més endavant recrearia a les escales dels campanars de la Sagrada Família.
És mala sort que l’estendard que va dissenyar per una processó a Reus, el 22 d’abril del 1900, es cremés a la guerra civil. Aquell dia Gaudí va passejar pels carrers de la ciutat acompanyant el grup de reusencs residents a Barcelona. Segons el Semanario Católico de Reus, del 21 de juliol de 1900, que es conserva a la Biblioteca del Centre de Lectura, era una peregrinació de quaranta-nou grups amb motiu del canvi de segle, tots amb el seu estendard, tres dels quals es van quedar a Misericòrdia. La peça era de cuiro repujat amb el dibuix de la Pastoreta en una cara i l’escut de Barcelona a l’altra, entre altres detalls més. A la part baixa hi havia dues inscripcions «Pe’l segle XIX» i «Per nantrus». Amb l’incendi no en va quedar res, només la fotografia que apareix al Semanario Católico de Reus. Anys més tard se’n faria una còpia que no es conserva a Reus sinó a la cripta de la Sagrada Família i que ja no té la gràcia de l’original.
Però jo no m’hi amoïnaria gaire. Si no tenim la Sagrada Família o el Parc Güell al Baix Camp, sempre ens quedarà el paisatge. I Gaudí se sentiria ben orgullós de l’esforç que han fet els diferents ajuntaments de Reus de recuperar racons, ni que sigui la casa on se suposa que va néixer i que només es pot veure des de fora, o l’institut on va estudiar. No deu pensar el mateix el poeta Gabriel Ferrater des de la tomba: la seva magnífica finca d’Almoster, el mas Picarany, ha passat sense pena ni glòria, quan hauria pogut ser no només una casa/museu, com n’hi ha d’altres als Països Catalans, sinó un centre de cultura i d’encontres. Allí passava els estius i hi va escriure la millor part de la seva obra. Ja fa anys la finca es venia per una misèria i es conservava intactatal com la va deixar la família Ferrater. Cap institució va moure un dit. Ara, que jo sàpiga, torna a estar a la venda, però amb unes quantes reformes al damunt. Però això és una altra història.