Ha passat molt de temps des d’aquell novembre del 2014, en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat a Max Cahner, quan el president Artur Mas va afirmar, parafrasejant Aristòtil, que “la política és l’art de fer possible allò que cal i reclama la majoria”. Des d’aleshores, però, aquesta afirmació s’ha anat desdibuixant. Els partits polítics, amb la voluntat de mantenir el seu espai electoral —eina imprescindible per fer realitat aquella màxima— han anat orientant les seves actuacions més cap a la seva pròpia supervivència, la cerca de càrrecs i la necessitat de notorietat que no pas cap a la transformació social.
Intentar analitzar les actuacions dels partits polítics des d’una visió ideològica resulta complicat si el que es vol és trobar una línia de coherència. Avui només hi veiem contradiccions, rectificacions, negacions d’afirmacions prèvies i, massa sovint, reculades en compromisos i promeses. I amb aquest panorama encara pretenen que l’electorat els segueixi i els voti?
Aquesta situació genera un cert desconcert. ERC va donar suport a la investidura de Salvador Illa a canvi d’un nou sistema de finançament per a Catalunya i de la recaptació íntegra de l’IRPF el 2026. Inicialment, s’hi van atrevir fins i tot a definir-ho com un “nou concert econòmic” semblant al basc, una pretensió que s’ha anat rebaixant fins arribar al moment present: convocat el Consell de Política Fiscal i Financera, el “finançament singular” queda ajornat, i el debat sobre la recaptació de l’IRPF es posposa per iniciativa d’ERC fins a l’any vinent, amb un calendari difús i amb la promesa que “les negociacions continuen”.
Per la seva banda, Junts ens presentava fa pocs dies un escenari en què, segons la portaveu al Congrés Míriam Nogueras, tot semblava a punt de fer fallida: trencament amb el govern de l’Estat i vot negatiu a tot, donat l’incompliment —segons ells— de dos acords: l’amnistia (amb un president Puigdemont que encara no pot tornar malgrat la posició de l’advocat general de la UE) i la impossibilitat, de moment, d’usar el català al Parlament Europeu.
Aquest posicionament tan dur, si fos real, ens abocaria a un escenari molt complex. Però no cal fer-hi gaire cas, ja que a la primera ocasió que han tingut —el debat sobre les centrals nuclears— han canviat de posició. Això porta inevitablement a preguntar-se: quina és exactament la seva funció al Congrés? Dir que sí a totes les propostes del PSOE al marge del seu contingut? O defensar els interessos de Catalunya i dels seus electors? Si es tractava de donar suport a tot pel simple fet de complir pactes, l’electorat ha estat enganyat. Si no és així, per què tants escarafalls? Continuaran fent el mateix que fins ara… o no?
Mentrestant, la política catalana es desplaça al Congrés, que és on realment es negocia tot. A Catalunya, el Parlament viu uns nivells d’activitat mínims, amb un govern del PSC-PSOE que sembla tenir com a objectiu “no fer soroll”, fins al punt de resultar gairebé invisible. Només sobresurten algunes declaracions grandiloqüents del president Illa, com la inversió de mil milions en intel·ligència artificial —el mateix dia que es publicava que la IA havia destruït 2.700 llocs de treball en dos anys— o l’anunci de construir 214.000 habitatges fins al 2030. Una acció de govern més aviat grisa i anodina, que la resta de partits de l’hemicicle, amb la seva pròpia passivitat i escassa iniciativa, no fan sinó accentuar.
El trasllat voluntari de la política catalana al Congrés obliga a mirar cap a Madrid per entendre què afecta Catalunya. Tot sovint la informació queda reduïda a les desavinences entre Nogueras i Rufián: ell es queixa dels seus tuits —irònic, venint d’algú que presumeix de l’enginy dels seus— i ella li retreu que no han aconseguit res. Entre retrets, tots dos acaben esgotant. La realitat és que tant Junts com ERC van pactar objectius amb qui no tenia la capacitat real d’aplicar-los. Illa podia modificar el sistema de finançament i cedir tota la recaptació de l’IRPF sense acord amb el govern de l’Estat i el Consell de Política Fiscal i Financera? I Junts no sabia que, encara que Sánchez negociés el català a la UE, no en depenia exclusivament d’ell? El mateix pot dir-se de l’amnistia, condicionada necessàriament per la judicatura.
Tot això passa en un entorn on el PP té un únic objectiu —convocar noves eleccions al preu que sigui— i l’extrema dreta espera, confiada, recollir-ne els fruits. Mentrestant, el PSOE juga amb una versió actualitzada del famós eslògan de José Zaragoza del 2010: “Si tu no hi vas, ells tornen”, mantenint els “partits de la investidura”, també els catalans, amb una capacitat de reacció limitada o nul·la. I, malgrat tot, encara volen fer creure que uns i altres compleixen el que demana la majoria.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.