M’agradaria explicar-vos un cas terrible d’edatisme que ha patit en primera persona la meva mare i la família de retruc.
Per posar-vos en context diré que la meva mare té uns fantàstics 85 anys! Viu sola, fa activitats totes les setmanes i no pren ni una sola pastilla. Està en ple ús de totes les seves facultats tan físiques com mentals.
Després d’un dia per Barcelona l’11 d’octubre, al dia següent es va trobar cansada, vam pensar que potser era a causa del que havíem caminat. Dilluns continuava dient que es trobava amb molta fatiga, sense ganes de menjar. Així que vam anar al CAP LLibertat on la va visitar la doctora a les 18:50h del dimarts 14 d’octubre. La meva mare va comentar que es trobava molt fatigada amb poca força, la doctora li va mirar les cames i va dir que estaven bé. Que amb un parell de dies estaria millor, que havia de menjar, el que volgués però alguna coseta.
Un parell de dies després, dijous 16 d’octubre, vam decidir tornar al CAP LLibertat per a que aquesta vegada li donés un cop d’ull el seu metge de capçalera.
Des de la seva cadira i sense fer cap reconeixement li va dir que havia de menjar, perquè sinó cada vegada es sentiria més cansada, que s’havia d’esforçar…
Després d’una nit angoixant ens va trucar a les 7:00h, ja que no aguantava més i volia que la portéssim a urgències del Hospital Sant Joan, on des de el minut 0 van veure una pacient i no només l’edat.
Van començar a fer tot tipus de proves i la doctora que ens va atendre ens va dir en diverses ocasions, que com era possible que portéssim a la nostra mare “tan justa”; que havíem esperat molt, moltíssim. Us podeu imaginar la nostra cara, la dels meus germans i meva. A més a més, del nostre patiment perquè no enteníem res.
Ens van explicar que la nostra mare tenia una pneumònia severa, això va provocar líquid als pulmons i que el cor s’estressés. Només dir-vos que va ingressar directament a la UCI, d’aquí vam anar a Semi crítics del Hospital Joan XXIII, on el tracte va ser excel·lent. Després ens van enviar al Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a Barcelona.
Tot això es podia haver evitat si algú l’hagués auscultat! Només amb això haguéssim posat fil a l’agulla abans, molt abans i ens podríem haver estalviat un veritable clavari.
Però com és gran…. Com són grans, no cal fer-los cas, no? Doncs rotundament No i No!
Amb aquest escrit només vull dues coses, que la gent gran tingui el tracte que mereix, com a qualsevol altre sector de la població i que tots els lectors sàpiguen el que passa amb alguns metges del CAP Llibertat.