Podem anar fent una reflexió i vostè em corregeix on cregui oportú.
Ens saltem que volent o no volent, som espanyols, amb les seves institucions, lleis, i tots els etcèteres, sí? Això ho deixem. Som una comunitat autònoma i ens trobem exactament en el punt anterior (institucions espanyoles de Catalunya), o sigui, el que tots sabem.
I amb aquest panorama que és «ser català», almenys per a un català com soc jo (segons a qui es pregunti, s’obtindran diferents respostes). No crec que busquem una definició administrativa (com si busquéssim un DNI que no sabem trobar), no es tracta d’això, no?
Continuem reflexionant:
Són catalans tots els nascuts a Catalunya? Jo no ho sé. Ve un funcionari d’Albacete destinat a Catalunya amb la seva dona… i tenen un fill que neix, és clar, a Catalunya. Aquest nen és català? Després de quatre anys, el funcionari se’n torna a Albacete o és destinat a Saragossa el nen és català o és nascut a Catalunya?, és el mateix una cosa i altra?
Pot ser que els pares es quedin a Catalunya per sempre ells diuen que són espanyols, que no són catalans, bé, què passa amb el fill? Ha nascut a Catalunya, recordem-ho (escola a Catalunya tot igual que el teu fill o el meu, cap diferència ni, lògicament, cap discriminació), potser el porten a una escola concertada, que exigeixin ensenyament en castellà aquí s’obren moltes opcions: el fill se sent com els seus pares, espanyol i, si escau, afegeix «i català», o, «català i espanyol». Què diu vostè, amic meu, digui alguna cosa, ajudi’m, estem reflexionant junts. I si el fill, al contrari, se sent català, se sent identificat amb Catalunya? Ha nascut a Catalunya i sent que la seva identitat és catalana.
I si en comptes de posar «nascuts», posem «els fills de Catalunya»?, siguin de pares catalans o vinguts de fora?, afegint el que hem dit de «la identitat catalana» per als vinguts de fora? Aleshores estem en «els fills de Catalunya que ‘senten’ i «viuen» -podem posar altres paraules-, la seva identitat catalana».
A veure?
«Els fills de Catalunya que senten la seva identitat catalana».
Els vinguts de fora, amb totes les possibles procedències i quin hagi estat el seu camí, travessant potser una terra de ningú, vivint a Catalunya -posem ara la llengua catalana-, parlant català identificat en aquest camí que ha transcorregut i transcorre la seva vida «viuen a Catalunya i en català», siguin rics, pobres, tinguin aquesta o aquella feina, visquin del que sigui, o malvisquin, a mi tot això m’és igual, color, ètnia, religió. No estem fent un registre oficial, estem buscant una aproximació de què és «ser català» sense considerar per res el que es digui administrativament, del que digui el registre, jo ni tan sols vull considerar cap empadronament, no vull considerar per a aquesta definició res «oficial» entès en abstracte amb les concrecions que ens hem permès per entendre aquest assentiment en la definició, a mi, se m’acosta molt al que busquem «els que senten la seva identitat catalana».
Joan Llopis és gerent empresarial.