El futur de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona dependrà fonamentalment de dos elements: primer, fer un bon inventari de tots els recursos existents per determinar quins cal crear o exigir que es creïn per assegurar la prestació de serveis a la ciutadania, i segon, convèncer tots els agents polítics locals que la suma multiplica i la resta divideix. L’Àrea Metropolitana avançarà si s’assoleixen aquests dos punts en paral·lel. Què tenim, què ens falta i una única direcció de l’esforç compartit públic i privat.
La Generalitat, l’Estat i la Unió Europea difícilment podran posar traves i regatejar decisions i recursos econòmics si acreditem un front comú realista i sòlid. I part d’aquestes fases prèvies ja les hem superat amb nota. El passat dimecres, el teatre Bartrina de Reus acollia la celebració del 20è aniversari de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, que anunciava un canvi de la seva imatge corporativa carregat d’intenció i simbolisme.
A partir d’ara passa a nomenar-se Institut de Recerca Biomèdica Cat Sud per emfatitzar que la seva xarxa està present a tota la demarcació de Tarragona, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. Un bon exemple del sector del coneixement al servei de la salut de les persones, basat en la col·laboració i sense limitacions territorials, amb relacions amb el país, l’Estat i el món.
És un d’aquests recursos imprescindibles, en aquest cas del coneixement, per ser reconeguda a tots els efectes com a Àrea Metropolitana, una realitat que ja va emergir el 1991 amb la creació de la Universitat Rovira i Virgili, que té campus o seus a Tarragona, Reus, Vila-seca, Coma-ruga, Tortosa i Vilafranca del Penedès. Perquè l’Àrea Metropolitana s’ha anat coent a foc lent durant dècades i ara estem en disposició de fer un pas polític per passar definitivament a ser interlocutor autoritzat del Camp de Tarragona en qualsevol taula de diàleg pública o privada.
Els impulsors de l’actual fase de definició de l’Àrea Metropolitana —recordem que ja hi havia hagut altres intents que no van prosperar— tenen raó quan diuen que no es tracta de crear noves estructures administratives, sinó d’alinear les existents i fer-ho de la mà d’entitats socials, culturals i econòmiques del Camp.
Hem parlat d’estructures metropolitanes del coneixement —formació i recerca—, però val la pena recordar d’altres que es van anar concretant als anys vuitanta del segle passat i que ara són imprescindibles. El controvertit transvasament d’aigua de l’Ebre, iniciat entre 1989 i 1997, ha assegurat el creixement urbà i industrial. Sense aigua i sense energia a un preu raonable, el desenvolupament és molt complicat.
La reivindicació energètica és una de les assignatures pendents del Camp i també de les Terres de l’Ebre. Tot i tenir tres centrals nuclears operatives des dels anys vuitanta, encara no hem aconseguit una compensació en les tarifes que paguem els particulars i les empreses, i l’únic que ha arribat de forma limitada són els Fons de Transició Nuclear per ajudar els municipis que han viscut fins ara molt lligats a l’activitat nuclear, una activitat condicionada pel tancament per envelliment de les centrals, que ara es matisa amb una possible moratòria.
En un sector en què sí que s’ha avançat és en el del sistema sanitari públic, sobretot a partir també de la dècada dels vuitanta. Els hospitals Joan XXIII de Tarragona i el de Sant Joan de Reus, tot i les limitacions pressupostàries, són també estructures metropolitanes, donant servei a molts més municipis.
I on també hi ha feina per fer amb visió ambiciosa és en la mobilitat. Tenir un port a Tarragona i un aeroport a Reus és un luxe, però cal apostar decididament per la intermodalitat. Carreteres i trens. I en el segon cas els dèficits són greus, i només el projecte del Tramcamp —el futur tramvia del Camp— i l’imminent estació de Bellisens a Reus són alguns brots verds. Però falta que les millores a les deficients rodalies arribin per connectar raonablement amb Barcelona. I confiem que l’estació intermodal de Vila-seca tiri endavant, malgrat els estires i arronses dels alcaldes de Tarragona i el vila-secà.
Deia al principi de l’article que un dels requisits per continuar avançant en la maduració de l’Àrea Metropolitana és convèncer tots els agents polítics locals que la suma multiplica i la resta divideix. Podem mirar el futur amb optimisme perquè, si volem, podem.
El 2014 va començar a caminar el Clúster TIC Catalunya Sud i ja té més de 90 socis i s’ha convertit en un referent nacional de les noves tecnologies. I podríem parlar de la capacitat dels sectors del turisme, la química o la cultura. Hi ha bons vímets. Ara cal saber fer el cistell posant les persones al centre