El reusenc Roger Castelló Grau, de 31 anys, va complir el passat 2 de novembre un somni molt peculiar, perquè era una combinació pròpia de gintònic de tres de la matinada: «El que em feia il·lusió des de feia anys era visitar Nova York corrent la Marató«. L’explicació, però, és molt raonable que les promeses juramentades a hores intempestives a la barra d’un bar si entenem que «sempre m’ha agradat córrer i fer esport, i de fet, fins fa uns anys vaig practicar l’handbol amb diferents clubs de Cambrils, Salou i Sant Pere de Ribes». Tot just quan aquesta etapa es va tancar va decidir obrir-ne una altra: «Volia continuar competint, ara amb mi mateix, per mantenir la dinàmica». I va iniciar la cursa que el va acabar portant al lloc i amb el seu nom publicat al The New York Times «cap al 29.000 i escaig» juntament amb el llistat complet dels gairebé 60.000 corredors de la Marató sense necessitat de protagonitzar un Watergate. Només amb suor, molta suor, eixugada per la voluntat de complir una fita vital, que sempre recarrega bateries.
«En realitat penses que accedir al dorsal de la Marató és més inaccessible del que realment és, i tens tres opcions: acreditant marques; demostrar que estàs col·laborant amb una ONG d’un llistat oficial prèviament establert; i via agència de viatges, que t’inclou el vol, l’hotel, l’estança i la inscripció», explica el Roger, qui afegeix: «Aquesta darrera va ser la meva opció perquè trobava manifestament hipòcrita dir que havia col·laborat amb una ONG».
Amb el visat a la mà, i amb un altre objectiu de l’agenda complert prèviament com era viure uns Jocs Olímpics -«l’any passat el vaig poder acomplir visitant París»- va agafar el vol, juntament amb membres d’una família de Barcelona i de Mataró que també participaven en la Marató per diferents propòsits, per arribar el 20 de novembre a la ciutat que mai dorm amb suficient cansament per a pegar-se una bona migdiada després de visitar Time Square. Al capdavall, l’ànsia sempre et supera. L’endemà va aprofitar per esmorzar amb un pa rodó que havia facturat comprat al Forn Vell Anglès del carrer del Vent. «Bàsicament per menjar coses d’aquí com faig habitualment i no coses que em poguessin fer mal de cara a la cursa», reconeix. I fins al Dia D, Hora H, moments per fer turisme de catàleg, visitar el recorregut de la cursa per establir estratègies i prendre part en la prèvia de cinc quilòmetres de dissabte per mesurar forces.
El preàmbul estava enllestit quan diumenge el Roger, amb el dorsal 23.004, prenia la sortida amb la seva onada assignada, esgraonades a partir dels cronos manifestats davant l’organització -«el meu era de tres hores i mitja»- i amb recorreguts inicials diferents per evitar la massificació. Amb el transcurs de la cursa, «els primers cinc quilòmetres, les referències en sistema mètric tenien aquesta constant, els vaig completar segons el temps que tenia previst, i un cop passat el Pont de Verrazano, vaig voler aprofitar el que estàvem corrent en aquells moments per grans avingudes per anar pel centre, de cara a evitar entrebancades i garantir espais per avançar o deixar que m’avancessin».
Però al carrer La Fayette tot es va complicar. «Passes d’estar abstret mantenint el teu ritme a trobar-te amb un espai reduït, amb gent que ja no està a les voreres sinó darrere de tanques a banda i banda», detalla. «És llavors quan notes l’ambient i veus com la gent t’agraeix i estar orgullosa que corris la seva cursa, i també comences a esquivar gent que ha sortit abans que tu i es va quedant enrere», apunta. Era el primer pas abans d’entendre que les pujades i baixades del recorregut passen factura als músculs, en una lliçó que no és sorprenent si s’entén que era la seva primera marató.
I al final la il·lusió no impedia el dolor de les cames. «Vaig mantenir el cap serè en tot moment, però vaig perdre el ritme que tenia marcat en les zones de més desnivell a partir del quilòmetre 27», explica el Roger. Ara bé, els últims dos quilòmetres ja no importava gaire perquè «en retornar al Central Park, el punt de sortida, en sentit invers, et trobes en tot l’agraïment i passió de la gent que està esperant l’arribada dels corredors, i acabes encaixant les mans amb el públic». «Vaig gaudir molt», reconeix, «perquè vaig entrar amb un temps de quatre hores i 23 minuts quan la mitjana dels corredors va ser de quatre hores i 32 minuts».
I el següent repte? Un més propi de reusenc de tota la vida, com és córrer aquest 31 de desembre «la Sant Silvestre d’aquí». Perquè no tots els somnis requereixen un avió.