Quins temps! Quan pensàvem que l’oficina era un lloc tancat, amb parets i un cert pudor acústic, arriba ell, l’amo indiscutible de la vorera del BBVA, per demostrar-nos com d’equivocats estàvem. Ha colonitzat aquell tros amb una determinació que ja voldrien els grans exploradors. Si el pati particular era la cançoneta de la nostra infància i el celobert veïnal la versió de baix cost de la comunicació intensa, aquest home ha inventat la variant prèmium a l’aire lliure, on ni plou ni es mulla, però, ai, com ens inunda a tots amb la seva grandiloqüència!
Aquí el tenim, dia sí i dia també, enfundat en el seu immaculat —i probablement únic— vestit blau marí. És una armadura, un uniforme que crida: «Sóc important. Els meus negocis són els més importants d’aquesta illa de cases, i no he de pagar-me un despatx per proclamar-ho.» Parla. Gesticula. Apuja la veu amb aquella vehemència que ens recorda aquells venedors ambulants d’antany que venien ungüents, miracles, només que aquest ven… què ven exactament? Tant se val, el que importa és el volum, l’escenificació, el fet de deixar clar que ell és el centre de l’univers acústic.
Mentrestant, la vida passa al seu voltant com si fos un documental mut: mares amb cotxets fent malabars per no atropellar-li l’ego, gent gran esquivant una passarel·la de seguretat d’obra davant la porta del SUMA (un oasi de perill tranquil comparat amb ell!), però el nostre executiu de les voreres ni s’immuta. És la indiferència del nou gentleman urbà, el dret al negoci en veu alta del qual anul·la màgicament el dret al silenci de la resta.
No seré jo qui ho digui, però fa uns quaranta anys, amb aquest desplegament d’energia comunicativa en ple carrer, sense que hi hagués una parada de fruita o una venda de catifes, el més probable és que haguessin arribat els senyors de bata blanca, no per invertir, sinó per convidar-lo a unes vacances en un lloc «més tranquil».
Ai, la màgia de l’autonomia del mòbil! Aquesta meravella tecnològica que, irònicament, ens ha encadenat a tots a suportar les exigències de la comunicació aliena. El mòbil no només és una eina, és un púlpit des del qual airejar misèries, triomfs i discussions amb la mateixa passió d’un orador de l’Hyde Park, però sense la gràcia del «speaker’s corner». Això és perquè aquí es resisteix a la moda, la dels auriculars Bluetooth que regalen una mica de pau a la humanitat. Això sí que és xafarderia corporate d’alta fidelitat!
El soroll gratuït és la nova sofisticació. I ni tan sols el vestit blau marí redimeix el maleducat. Sembla que només té aquest. I, mirin, davant l’hostilitat d’aquest espectacle sonor, queda l’única i meravellosa escapatòria de la frivolitat fashionista: el que de veritat em treu de polleguera, la cirereta d’aquest pastís de despropòsits, és com de malament li combinen les sabates de color teula. Un horror, un crim estètic que empitjora el delicte acústic. Si el soroll no mata, l’estilisme sí que fereix de mort el bon gust.
Llàstima que ja no fan «El ultimo superviviente» fan ganes de trucar a l’aventurer britànic Bear Grylls perquè catalogui com cal l’espècie invasora que segur que no s’extingirà.
Carolina Figueras és creadora d’espectacles, coreògrafa idirectora artística.