Resulta innecessari evidenciar la tensió política que viu l’Estat, amb un Alberto Núñez Feijóo visiblement nerviós —com també la resta de partits, si bé el PP sembla especialment alterat—, després d’haver convocat fins ara set manifestacions exigint la dimissió de Pedro Sánchez. Tot indica que no serà l’últim intent. Malgrat les discrepàncies entre el PSOE i Junts, i la distància que aquests últims manifesten repetidament, el PSOE no veu cap possibilitat que Junts els deixi caure. Davant d’això, al PP només li queda intentar treure gent al carrer o recórrer a gestos desesperats, com el que Feijóo va protagonitzar en la seva visita a Foment del Treball a Barcelona, on va demanar als seus membres que convencin Junts —“a los suyos”, va dir— perquè donin suport a una moció de censura. Tot plegat sense oferir res a canvi: ni acceptar l’amnistia, ni deixar d’oposar-se al català a Europa, ni reconèixer la necessitat urgent d’un nou sistema de finançament per a Catalunya, caducat des del 2014 i reclamat fins i tot per la patronal catalana.
Paral·lelament, Pedro Sánchez també mostra signes d’inquietud. En un gest que alguns poden interpretar com desesperat, va concedir el mateix dia entrevistes a TVE i RAC1, on va demanar disculpes a Junts pels incompliments dels acords signats i va assegurar que ara sí es resoldran totes les qüestions pendents. La dependència del partit de Puigdemont l’obliga a aquestes manifestacions, amb l’esperança que fins i tot una possible decisió del Tribunal Constitucional que permetés el retorn de Puigdemont li pogués resultar políticament favorable. Tot i així, la resta de compromisos no ofereixen gaire garanties de compliment.
En qualsevol cas, la política estatal penja d’un fil. Potser prou resistent per aguantar fins al final de la legislatura, però tant PP com PSOE visualitzen canvis: els primers, desitjant-los; els segons, temen que arribin. En aquest context, les enquestes es revisen obsessivament, i qualsevol variació provoca declaracions i promeses que sovint saben que no compliran, però que busquen assegurar els suports necessaris.
A Catalunya, la preocupació no només es dirigeix cap a l’estabilitat del govern espanyol, sinó també a les dades del CEO, que indiquen canvis de tendència entre l’electorat i l’aparició de nous actors capaços d’incidir en la política catalana. Especial inquietud genera el creixement de l’extrema dreta: tant VOX, que continua en línia ascendent a costa de robar vots al PP, com la seva versió catalanitzada, Aliança Catalana.
L’embranzida que podria obtenir Aliança Catalana en les pròximes eleccions és un element que ja no es pot ignorar. Tot i que les previsions del CEO sempre cal prendre-les amb prudència, sí que apunten a un creixement significatiu, amb una part important dels seus possibles votants provinents de Junts, però també d’ERC i del PSC-PSOE. Sorprèn, però, que gairebé la meitat d’aquest nou suport potencial no provingui de votants independentistes. Una contradicció aparent, si tenim en compte que molts independentistes que se senten orfes veuen en aquest partit un camí cap a la independència; una expectativa que no troba suport en els discursos d’Aliança Catalana, on no apareix cap proposta clara en aquest sentit ni cap mesura orientada a una Catalunya independent.
Permeti’m citar alguns fragments de declaracions públiques. La primera diu: “La nostra identitat com a civilització i els nostres èxits més grans —com la democràcia, el dret de propietat i la llibertat d’expressió— estan sota setge. Aquest atac ve des de dins de les fronteres… Han promogut la immigració massiva i il·legal, una autèntica invasió.” La segona afirma: “Catalunya s’extingeix: 1.159.427 immigrants registrats el 2019; s’incrementen en un 900% els menors estrangers no acompanyats entre el 2015 i el 2018.”
Les dues declaracions comparteixen el mateix relat: culpabilitzar la immigració. La diferència és que la primera forma part d’un discurs de Santiago Abascal el 16 de setembre passat a Londres, i la segona correspon a Sílvia Orriols, el 5 de juny de 2023. Són partits diferents, evidentment, però les seves paraules revelen ideologies realment tan allunyades? Si ens atenim al contingut, no ho sembla. Es podria dir que Abascal parla d’Espanya i Orriols de Catalunya; una diferència certa només si entenem com a diferencial aplicar els mateixos arguments per defensar “el seu territori”.
Només resta una reflexió final i una pregunta: aquesta és la manera de defensar Catalunya, recórrer als mateixos arguments que utilitza Abascal? O potser quan es tracta d’un partit estatal ho qualifiquem d’extrema dreta, mentre que quan aquests mateixos arguments els formula un partit català, els considerem més acceptables?
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.