La immigració s’ha convertit en una de les principals preocupacions d’una part creixent de la societat catalana. Segons les dades del Baròmetre del CEO publicat el 24 de novembre, un 10% dels catalans considera la immigració el problema principal del país.
Aquest percentatge ha augmentat notablement durant l’última dècada: el 2015 era del 4,9% i el 2019 del 7,2%. Paral·lelament, la població estrangera a Catalunya també ha crescut, passant del 13.7% l’any 2015 al 18% el 2024. Tot i això, l’increment de la preocupació no es correlaciona de manera directa amb l’augment del flux migratori, fet que apunta més a un canvi en percepció social que no pas en la realitat demogràfica.
Amb motiu del Dia Internacional de la Persona Migrant, des de Reusdigital.cat hem parlat amb quatre experts per comprendre aquest augment de la preocupació. Es tracten del professor de Sociologia de la Universitat Rovira i Virgili, Rafael Böcker; el periodista i fundador del Centro Latinoamericano de Reus, Carlos Iaquinandi; i dues membres de l’equip de gestió de la Comunalitat El Rusc, Irina Ravelo i Liliana Caballero.
Com es construeix el «problema»
Segons el mateix informe del CEO, els simpatitzants de Vox i Aliança Catalana són els que, en major proporció, consideren la immigració com el principal problema de Catalunya. Alhora, també són els que més utilitzen les xarxes socials com a font d’informació política. Les veus consultades apunten que aquesta coincidència no és casualitat.
A priori, les xarxes socials podrien semblar un espai idoni per al debat d’opinions diverses. Tanmateix, la realitat sovint és una altra. Les persones entrevistades coincideixen a assenyalar el paper de les xarxes com a espais de polarització i d'»encapsulament» en bombolles ideològiques.
«Les xarxes socials són una excel·lent oportunitat per als partits populistes d’extrema dreta», destaca el sociòleg Rafael Böcker, qui afegeix que aquestes formacions tenen una gestió molt eficient d’aquestes plataformes i una gran capacitat d’arribar a l’electorat.
En la mateixa línia, Carlos Iaquinandi assenyala que aquests missatges poden resultar especialment atractius per a qui els rep. «Inculquen por al desconegut amb missatges distorsionats i embellits que apel·len a les emocions i al rebuig», explica. «És una manera de fer política que estableix una vinculació directa entre el partit i la gent», subratlla Böcker.
En aquest context, Irina Ravelo i Liliana Caballero alerten també de la moda de la islamofòbia, un discurs que troba a les xarxes socials un terreny idoni per créixer. Segons expliquen, la migració s’utilitza sovint «com un sac», amb relats que generalitzen i homogeneïtzen la població migrant, fet que té un clar rendiment polític.
Aquesta construcció del «nosaltres» i «ells» també connecta amb alguns consumidors. Tal com apunten els entrevistats, una part del rebuig a la immigració a Europa respon a temors identitaris, especialment davant l’arribada de «persones no blanques».
«L’extrema dreta s’alimenta del rebuig a l’altre, de la por a l’altre», assenyala Rafael Böcker. «Construeixen la imatge de l’immigrant a partir d’allò que el fa visible i diferenciable: el color de la pell, la llengua que parla, però també la vestimenta o els seus costums», indica.
Amenaça o oportunitat
«Els immigrants venen a ocupar les nostres feines», «es menjaran la nostra cultura», «competiran amb nosaltres per accedir a l’habitatge». Aquests són alguns dels tòpics que la gent tem envers la migració.
Les veus consultades coincideixen a definir la migració com una «doble oportunitat» tant per la gent que arriba com per l’estat que els rep. Amb l’envelliment de la població al país i la disminució de la mà d’obra local a causa de les baixes taxes de natalitat, la migració podria esdevenir un element essencial per al creixement econòmic.
«Seria clau que el sector públic pogués gestionar la formació de treballadors procedents de l’exterior», apunta Böcker. En aquest sentit, Irina Ravelo i Liliana Caballero assenyalen la «gran utilitat» de la mà d’obra immigrant a sectors com l’agricultura, la construcció o les cures a persones grans.
Segons Iaquinandi, les cultures autòctones «s’enriqueixen de les que provenen dels països estrangers». Posa com a exemple la seva experiència personal quan vivia a l’Argentina: «Érem una societat formada per avis italians, i per gent alemanya, francesa, espanyola… La barreja va ser profitosa per a tots».
Pel que fa a la competència, Böcker declara que és un discurs que utilitza l’extrema dreta per «calar» en la classe treballadora. «Intenten fer-los entendre que han de competir amb els migrants per un habitatge assequible, per una feina, per evitar cues als serveis públics, en centres de salut o a trobar una plaça en un col·legi».
En aquest sentit, les persones entrevistades apunten a la necessitat d’incorporar una perspectiva històrica al debat. «Catalunya i Espanya són països de migrants», recorden, i subratllen que els moviments migratoris han format part de la seva història tant des de la recepció com des de l’emigració. Una mirada que, segons assenyalen, permet contextualitzar els discursos de competència.
Racisme institucional
En un context marcat per l’augment dels moviments migratoris a escala global, Europa està responent amb un enduriment de les polítiques migratòries. Moltes persones migrants passen anys amb un accés molt limitat a ajudes socials a causa de la seva situació administrativa, tot i viure i treballar al territori. Això, comporta «exclusió» social, política i econòmica.
En aquest sentit, les membres de la Comunalitat El Rusc afirmen que la política migratòria no és neutral i genera itineraris desiguals segons l’origen de les persones: «depenent de la teva procedència, tens -o no- les portes obertes».
Segons expliquen, el discurs contra la immigració no es limita a l’extrema dreta, sinó que està present de manera latent en el conjunt de la societat i també es tradueix en polítiques públiques. «No és només el que s’atreveixen a dir alguns, sinó el que acaba quedant reflectit en les polítiques migratòries, que continuen sent discriminatòries», apunten.
En aquest context, el debat sobre migració parla menys de qui arriba i més de com es gestionen les desigualtats dins les mateixes societats europees.
Finalment, les quatre fonts consultades coincideixen en la importància de l’educació i el pensament crític per evitar caure en bombolles i discursos populistes. Iaquinandi recorda que la por a la migració no és nova i que sovint respon més a inseguretats internes de les societats receptores que no pas als moviments migratoris en si, una distància que ajuda a explicar per què la percepció social no sempre s’ajusta a les dades.