Dilluns 29 de desembre el regidor popular Sebastià Domènech deixarà el consistori. Present ininterrompudament al ple des de 2003 amb el parèntesi de 2019 a 2023, període en el qual el PP es va quedar sense representació. Domènech és una mena d’últim mohicà d’una època de la política local i amb la seva sortida ja no queda cap electe que vingui dels anys noranta del segle passat o primers del 2000.
El partit conservador es va estrenar a l’Ajuntament de Reus el 1983 amb l’aleshores coalició d’Aliança Popular amb el Partit Demòcrata Popular amb un únic regidor, Antoni Foz. Quatre anys abans, en el primer consistori Foz ja hi va ser present però amb la marca UCD. El 1987, ja amb el nom de Partit Popular, va aconseguir dos representants, el mateix Foz i Miquel Àngel López Mallol. El 1991 Mallol va aconseguir una única cadira i no va ser fins al 1995 que ell mateix va multiplicar la representació fins als quatre.
Del 1995 fins al 2011 van ser els anys de més èxit electoral dels populars i també de major influència en el govern municipal. D’una banda, durant les alcaldies del socialista Lluís Miquel Pérez (1999-2007) que constitueixen el paradigma del què es va nomenar oasi reusenc pel clima de diàleg i acord entre govern i part de l’oposició. I la campanada del PP va sonar el 2011 amb Alícia Alegret de cap de llista que va assolir els sis regidors i l’entrada oficial al govern del convergent Carles Pellicer. El 2015 el globus popular es va desinflar fins als dos i el 2019 es va quedar sense res d’aire.
Sebastià Domènech, present al consistori des de 2003, va fer equip amb López Mallol i Alegret en les bones hores dels populars, es va estrenar el 2015 com a cap de cartell amb una notable davallada i va fer la travessia del desert el 2019. Va tornar el 2023 acceptant anar de segon de Sílvia Virgili i ara deixa el consistori un any abans de les eleccions previstes per 2027. Argumenta raons personals i jo me’l crec. En política com en la vida, tot són raons personals i s’han de respectar. Com ha dit ell mateix, s’ha de saber entrar, estar i sortir.
Es mantindrà com a president del PP de Reus i així mantindrà línia directa amb un electorat fidel i una connexió amb el tarragoní Alejandro Fernández, president del PP de Catalunya. Tots dos són diferents versions de com ser popular sense estridències i amb certa llibertat per no estar sotmès a la dictadura habitual en els partits. El primer més discret, el segon més histriònic, però dos polítics amb els quals es pot parlar des de la discrepància i amb la garantia del respecte.
Domènech pertany a una generació de polítics locals que ja ha passat a la història. I marxa en un moment en el qual el clima polític nacional i, sobretot, l’estatal, treu fum. Suposo que ja ha cobert amb escreix el desig de servir a la ciutat i la necessitat de cert protagonisme, dos ingredients imprescindibles, ben equilibrats, per estar en això de la cosa pública.
Durant una bona colla d’anys, regidors de mandats anteriors i de diferents partits, van mantenir el costum de dinar plegats de tant en tant per fer-la petar. Un bon exercici de convivència que ignoro si continua. Si fos així, el Sebastià segur que s’afegiria a la taula i no desentonaria. Els desafiaments del moment, especialment revertir la desafecció i la desconfiança de la gent amb la política i les institucions, exigeixen serenitat i col·laboració. I aquesta tasca incumbeix als partits d’esquerra, centre i dreta, nacionalistes, independentistes i equidistants. No anar a una en qüestions de convivència i de drets humans és terreny adobat pels discursos extremistes, excloents i terraplanistes.
Durant els últims 46 anys, el ple de l’Ajuntament de Reus ha viscut un clima de respecte i diàleg, amb relleus de partits en el govern i l’oposició, trencat tímidament el 2023 amb l’entrada de tres regidors de Vox. Veurem que passa a partir del 2027 amb la possible contaminació local per la creixent crispació a Barcelona i a Madrid i amb la previsible entrada d’Aliança Catalana i el seu missatge crític amb la immigració que tant agrada a les forces vives de la dreta madrilenya. Passi el que passi, Domènech ho veurà des de casa i potser es posarà les mans al cap. És el que té ser un mohicà, un resistent en això de la vella política, posant les persones pel davant de les sigles.
Que passeu unes bones festes!