«Salvador,
memòria immortal del temps que ens acompanya,
fortalesa lliure, inexpugnable,
flama incandescent
vent que no cessa
llampec esclatant;
ràfegues de llum,
en les nits de tempesta.»
Ricard de Vargas-Golarons
Ja n’és de complexe, o fins i tot complicat, definir què volen dir les paraules «mite», «llegenda» i «rondalla». O almenys fer-ho de manera inequívoca i que aquestes definicions siguin compartides. Ho és tant que en cada autor o autora dels que poden parlar amb coneixement de causa sobre el tema que he llegit per preparar aquest article li he trobat alguna part de les seves definicions i explicacions que no m’acabava d’aclarir les característiques totals de cada un dels termes. Això és ben lògic si tenim en compte que, fora de l’àmbit universitari, les innovacions que s’hi produeixen tarden a notar-se o fer-se sentir, alguns cops molt de temps, si ens referim sobretot a les humanitats. Més encara costa acordar definicions, canviar-les o establir-les de bell nou.
Sí que hi ha un acord més o menys general per establir que una de les diferenciacions més clares entre «mite» i «llegenda» -deixo de banda ara la rondalla- es troba, sobretot, en la distància del temps en què se situen els fets narrats respecte al present: més remots serien els mites i més properes, les llegendes; i del fet que els seus protagonistes majoritàriament no són éssers humans en el cas del mite i sí que ho són en el de la llegenda. Hi ha altres diferències, és clar, però tant «mite» com «llegenda» tenen en comú que són relats percebuts com a certs, que tenen pretensió de veracitat. La Carme Oriol, en una definició oberta i incloent, explica que «la llegenda narra fets extraordinaris que se situen en un espai i en un temps concret i té com a funció donar pautes de conducta a les persones que conformen una determinada comunitat» però també que «es consideren mites, des d’actors i actrius de cinema, com James Dean i Marilyn Monroe, fins a personatges històrics de tots els temps, com són, per exemple, per a la cultura catalana, el rei Jaume I o el bandoler Joan Serrallonga.»
Parlar de mite per referir-me a la història popularitzada sobre un personatge que es vol exemplar no seria motiu suficient per incloure aquesta història sota la categoria de mite, almenys si parlem des del món de l’etnopoètica. En canvi, si ens hi referim des de la filologia, sí que en tindríem prou. Així que hauré de triar la filologia per escriure aquest text que es refereix a la creació del mite de l’anarquista Salvador Puig Antich. Jo, sense cap mena de dubte, parlaria del mite de Salvador Puig Antich, construït des del moment del seu assassinat per part de l’Estat amb el mètode del garrot vil quan tenia 25 anys.
Tot i que l’anarquisme defuig insistentment el culte a la personalitat, i en el cas de Puig Antich no s’ha promocionat aquest culte des de l’àmbit llibertari, sí que és cert que el mite s’ha construït, en bona part, a partir de mitjans de comunicació propis de la cultura de masses com són la música, el cinema, youtube i la literatura de consum. Alhora, però, des de l’àmbit llibertari i entrant sovint en contradicció amb aquesta mitificació, se n’han explicat els motius, els rerefons cultural i ideològic i la seva importància més enllà de ser un dels darrers assassinats a garrot per la dictadura franquista.
Qui era Puig Antich
Salvador Puig Antich, àlies Gustavo i El Metge, és un personatge que va existir, que va néixer el 30 de maig de 1948 i va morir el 2 de març de 1974. Va ser un lluitador anticapitalista, membre del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament), que lluità per tots els mitjans incloses les armes per l’emancipació total de la classe obrera, és a dir, segons les seves paraules, «pel comunisme». També va ser l’última persona executada a l’Estat espanyol amb el mètode del garrot vil pel règim franquista a l’edat de 25 anys, acusat de la mort del subinspector Francisco Anguas després d’un judici militar ple d’irregularitats.
Per ampliar aquestes dades, utilitzem un text de Ricard de Vargas-Golarons, amic personal de Puig Antich, historiador i la persona que més ha contribuït a la construcció de la seva reivindicació com a personatge complet, amb tot el que això comporta. Vargas-Golarons explica que «A patir dels 16 anys començà a treballar com a administratiu i estudià a la nit a l’Institut Maragall, on va conèixer companys que més tard formarien el MIL» i «El 1968 inicià la seva lluita clandestina participant en les Comissions Obreres de Barri, per formar part el 1969 de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ingressà en el que seria el MIL pel novembre de 1971, participant a partir de l’any següent, decididament, en els grups d’acció dels MIL-GAC, en diverses expropiacions, fent de xofer la majoria de vegades. El botí es destinava a potenciar les publicacions Maig-37, la propaganda i per ajudar les vagues salvatges que es produïen a primers dels setanta. En Salvador era un apassionat de la lectura, llegia tota classe de literatura i els clàssics marxistes i anarquistes. Com els joves del seu temps, rebé la influència del maig del 68 i dels moviments contraculturals.»
Aquesta dada final és de vital importància per situar-lo en l’espai ideològic, cultural i polític a què pertanyia. Vargas-Golarons explica, en un article per commemorar el 45 aniversari de la seva execució, quin era el context on es movia Puig Antich dient que «El MIL va sorgir de les experiències del Maig francès del 68, del situacionisme, de les vagues salvatges europees, de l’experiència durant més de 20 anys de la lluita guerrillera a Catalunya, de les conquestes revolucionàries de les col·lectivitzacions durant la guerra, dels consells obrers centreeuropeus dels anys 20 i, sobretot, de l’experiència de les lluites obreres autònomes a Catalunya de pràctica antiautoritària, llibertària i revolucionària aparegudes, principalment, al començament dels 70.» Si no entenem aquesta barreja de conceptes i de pràctiques, és del tot impossible que puguem entendre qui era Puig Antich i qui eren les del MIL. Ho diu Felip Solé en un escrit titulat «El que vam triar de viure’ quan afirma que «Ell i jo criticàvem l’ETA basca, la RAF alemanya i l’IRA irlandès. Exigíem l’autonomia proletària en contra dels dirigismes sindicals clandestins o legals.», és a dir que «Anem armats però hi ha un rebuig sistemàtic a les armes. Ens organitzem com a grup i alhora declarem que estem contra les sigles polítiques o les organitzacions de partit.
Aquesta radicalitat exposada en bona part de les publicacions del MIL però també en els mateixos textos de Salvador i en diversos episodis de la seva vida convertirien Salvador Puig Antich en un personatge molt incòmode per a les posicions d’esquerres i de dretes hereves de la transició espanyola, del que s’ha vingut a anomenar «règim del 78», tal com ha passat amb molts altres homes i dones participants en les lluites socials d’aquells anys des de postures anticapitalistes diverses però, alhora, allunyades de forma absoluta del pacte amb el franquisme, que suposà el no rendiment de comptes pel cop d’estat de 1936 ni per la repressió i l’autoritarisme del règim franquista.
A pesar d’això, avui en dia, Salvador Puig Antich és reivindicat per futbolistes com Josep Guardiola, per youtubers que en busquen psicofonies i fins i tot per artistes que l’equiparen amb el president Carles Puigdemont, l’Ajuntament de Barcelona li dedica un mirador amb monument inclòs, en parlen a programes de televisió en prime time i la revista d’història de National Geographic en publica una semblança biogràfica.(14)
Què ha passat perquè tot això passi? Com s’ha construït el mite, ara ja popular, fins al punt que l’anarquista Salvador Puig Antich, sense deixar de ser antifranquista, hagi deixat de banda la major part dels seus trets característics a nivell de pensament polític i com a home d’acció?
En bona part, crec que és conseqüència directa d’un procés de creació cultural que començà el mateix 1974 i que s’ha estès fins a avui en dia, paral·lel a la reivindicació que des del moviment llibertari s’ha fet del seu anarquisme i de la seva acció directa. Per entendre aquest procés, cal conèixer una mica de prop les creacions culturals de tot tipus que Puig Antich ha generat. Som-hi.
Algunes creacions culturals al voltant de Puig Antich
L’assassinat legal de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974 a la Presó Model de Barcelona va portar molta gent a plantejar-se fer alguna cosa. Ramon Barnils explica que «Un més entre tothom, aquell mateix dia vaig jurar que faria personalment alguna cosa, també única, per revenjar-me de la part de l’agressió que em tocava. Aquella mateixa tarda vaig començar a fer l’únic que podia fer, vistes les circumstàncies: aplegar informació, dades, noms, sobre el cas, amb la intenció d’escriure’n un llibre i explicar tot allò que no s’havia explicat, tot allò que podia explicar per què la ciutat, el país, l’opinió pública s’havia vist afectada per l’execució de Puig Antich, de forma única i sense comparació amb les reaccions davant d’altres esdeveniments d’abans i de després.» L’any 1985, Barnils aconseguí publicar un llibre on recollia molta més informació ja que no el va fer sol sinó amb els aleshores estudiants Elisabet Bonhoms, Montse Majech, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau. Tots eren alumnes seus de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, La torna de la torna, va aparèixer signat amb el pseudònim Carlota Alosa i era un intent de contextualitzar el MIL i Puig Antich, amb una voluntat clarament periodística i per tant objectiva, i s’ha reeditat en diverses ocasions.
La poesia
De la mateixa manera que el periodista Ramon Barnils, sentiren l’agressió nombrosos poetes anònims que van escriure composicions just després de l’execució, tal com es pot veure en les primeres pàgines de l’Antologia Poètica Popular que el 1996 publicà l’Ateneu Enciclopèdic Popular coordinada per Ricard de Vargas-Golarons, autèntic mantenidor de la memòria llibertària i insurreccional de Puig Antich. Un d’aquests poemes anònims escrit el 1974 deia: «Però tu no ets mort, Salvador, / car vius en la nostra ràbia; / en l’odi espès de la sang; / que un dia clourà punys i alçarà braços.» El llibre conté nombrosos poemes anònims però també altres de signats, amb un total de 45 poetes reunits, entres els quals es troben Ferran Aisa, Roger Pelàez, José Agustín Goytisolo, Pere Gimferrer, Antoni Dalmases, Biel Oliver-Majoral, Josep Miquel Servià, Gerard Jacas o el mateix Vargas-Golarons.
Entre els poetes de l’Antologia, hi destaca Vicent Andrés Estellés que, el 1989, amb motiu del quinzè aniversari de l’assassinat, publicà un poemari de 60 pàgines amb el títol de Puig Antich dedicat a la memòria de l’anarquista.
Sense ser inclosos en aquest recull, tenim altres poemes destacats com el que porta per títol ‘Elegia’, de Joan Brossa, escrita el 2 de març de 1976 i versionat per Cesk Freixas en el seu disc Memòria.
Arts visuals
El mateix 74, dos creadors de l’alçada de Joan Miró i Antoni Tàpies dedicaren sengles obres a la memòria de l’anarquista executat. Miró pintà el tríptic ‘L’esperança del condemnat a mor’, una sèrie de tres pintures que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró i que són un homenatge a Puig Antich des d’una perspectiva avantguardista.
Per la seva banda, Antoni Tàpies creà l’obra ‘A la memòria de Salvador Puig Antich’, que evoca l’execució de l’anarquista en una composició abstracta que presenta un fragment de jersei de llana en una tela de colors crus. A Tàpies li arribà la notícia de l’execució mentre estava fent l’obra i va ser aleshores quan decidí escriure a la tela la frase que li acabà donant el nom.
Molts altres pintors, dibuixants i il·lustradors van posar imatges, sovint més figuratives que les de Tàpies i Miró, per al record de Puig Antich. Entre aquests destaca el muralista i il·lustrador Rock Blackblock i l’il·lustrador David Agrio, autor dels dibuixos de llibre Salvador Puig Antich, escrit per Uriol Gilibets per fer arribar la història de l’anarquista als infants.
La música
Pel que fa a la música, l’àmbit creatiu que més popularitzà el mite durant el segle XX, podem dir que el mateix 1974, el cantautor Lluís Llach escriu la cançó ‘I si canto trist’ (24) un mes després de l’execució. La cançó està inclosa en el disc del mateix nom, publicat aquell any, que va ser reeditat el 1984 per Sonomusic, i el 2002 i el 2006 per DRO. Llach va tornar a enregistrar la cançó per al disc ‘Nu’ de 1997 i ell mateix la va versionar l’any 2006 per formar part de la banda sonora de la pel·lícula ‘Salvador’. La popularitat del tema l’ha portar a ser molt versionat en moltes altres ocasions, per exemple per Gerard Quintana, Pascal Comelade i Xarim Aresté, que la van interpretar al Concert per la Llibertat de 2013 dedicant-la a la memòria de Puig Antich, o a l’espectacle de Dagoll Dagom ‘Maremar’, tot i que ja sense establir cap relació amb l’anarquista. Es tracta d’una cançó que té com a tema central el combat contra la por.
Dos anys després, el 1976, el cantautor Joan Isaac escriu «A Margalida», dedicada a la que era companya de Puig Antich en el moment de la seva detenció, la mallorquina Margalida Bover i Vadell. La cançó va ser part del disc ‘Viure’, publicat el 1977, i el cantant l’ha inclòs també en els discos ‘Planeta Silenci’ (1998), ‘Només han passat cinquanta anys’ (2004), ‘Bàsic’ (2007) i ‘Duets’ (2007). En el darrer, el tema la canta a mitges amb Gorka Knörr, en català i en basc. En duet, Isaac també la interpretar junt amb Joan Amèric en el Concert per la Llibertat de 2013. Sabor de Gràcia, el 2006, en va fer una versió per al seu disc ‘La cançó amb rumba’ i la cançó ha estat interpretada en innombrables ocasions, esdevenint un himne llibertari d’amor.
L’any 2005, el grup de punk de Sants Ràbia Positiva publiquen el disc Un altre camí, que inclou la cançó «Salvador Puig Antich», en què canten a l’anarquista repetint la frase «Salvador Puig Antich, no t’oblidaré». Per la seva banda, l’any següent, Loquillo incloïa el tema «El año que mataron a Salvador» en el disc ‘Mujeres en pie de guerra’. És un tema nostàlgic però que alhora inclou frases com «El año que mataron a Salvador, / colgué su foto en la pared. / Nadie a quien obedecer / Todo estaba por hacer.»
A banda, molts altres músics han dedicat temes a Puig Antich. Entre les cançons dedicades a ell n’hi ha de cantades en basc, de Iluntzean; en italià, de Marco Chiavistrelli; i en occità, de Jacmelina; i estils tan diferents com el hardcore de Desobediència i la música electrònica experimental de Heldon.
Arts escèniques
En l’àmbit de les arts escèniques, l’any 1977 la companyia teatral Els Joglars fa el muntatge ‘La Torna’. L’obra recrea els últims dies de la vida de Georg Michael Welzel (conegut en el moment de la seva execució com a Heinz Ches). Georg Michael Welzel va ser executat en el mateix moment que Puig Antich per tal de restar importància a l’execució de l’anarquista. Welzel havia assassinat un guàrdia civil amb una escopeta de caça i la seva fotografia va aparèixer l’endemà de la seva execució a tota al premsa al costat de Puig Antich. L’obra dels Joglars es va representar al Teatre Bartrina de Reus el 2 de desembre de 1977 i va ser prohibida pel capità general de Catalunya dos dies després. El director, Albert Boadella, va ser detingut i empresonat i es va iniciar un consell de guerra contra diversos membres de la companyia. Boadella es va escapar de la presó en ser traslladat a l’hospital i va ser exculpat el febrer de 1981. El mateix Boadella, l’any 2005, va estrenar al Teatre Romea La torna de la torna, una mena de continuació de ‘La torna’. Paral·lelament, diversos membres dels Joglars com Ferran Rañé i Arnau Vilardebó van denunciar Boadella per haver-se apropiat d’una creació col·lectiva com era ‘La torna’ i van publicar el llibre ‘El torn de La Torna’, en què expliquen el procés de creació col·lectiva de l’obra i la repressió que van viure. El jutge va sentenciar a favor de Boadella el 2006.
En el mateix àmbit de les arts escèniques, el 29 d’abril de 1997 s’estrenà el muntatge teatral ‘Temps… temps… temps…’, amb dramatúrgia de Jaume Falconer, poemes de Vicent Andrés Estellés i Gabriel Oliver ‘Majoral’, música de Gabriel Oliver ‘Torres’ i Delfí Mulet, i dansa de Maria Antònia Font. Es va representar al Teatre de Magisteri, al Campus de la Universitat de les Illes Balears i a l’Església de Sineu.
Són innombrables els actes en record a Salvador, amb actuacions, música i recitals de poemes, com l’homenatge amb motiu del 45 aniversari del seu assassinat a l’Ateneu de Nou Barris40, que comptà amb les actuacions de Pi de la Serra, Dominique Grange, Joan Isaac, Jaume Arnella, Francsico Panhais, Sílvia Tomàs, Suburbano, Igor Arruaga, O Leo de Matamá, Les Carpantes i Los Bio-lentos. Entre els altres festivals que podem destacar hi ha el que es va realitzar l’11 de setembre de 1999, Mil veus per al Salvador i l’Oriol, un recital poètic-musical inclòs en la programació del Festival Altaveu de Sant Boi, amb actuacions de la Big Ensemble Taller de Músics dirigida per Agustí Fernández amb la col·laboració de Mario Gas i Miquel Poveda, en un acte coordinat per David Castillo. O el 6 d’abril de 2000, la I Mostra de nous trobadors (dedicada a la memòria de Oriol Solé Sugranyes i Salvador Puig Antich), amb un recital poètic de Nacocosmos (grup de teatre) i els cantautors Jofre i Moi a la plaça Anne Frank de la Llagosta. L’acte va ser presentat per Abel Paz i Dolors Marín, i organitzat pel Centre Pepe Borrego d’Estudis de la Memòria Històrica i la Federació Llibertària del Besòs.
Llibres i arxius anarquistes
L’any 1977, l’Editorial Ruedo Ibérico publica ‘El Movimiento Ibérico de Liberación’, ‘Salvador Puig Antich y los Grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista’. ‘Teoría y práctica 1969-1976’, un llibre que era la traducció de l’equivalent a una tesi de llicenciatura escrita per Telesforo Tajuelo i Jean-Pierre Colin. El llibre, publicat per l’editor José Martínez, defensor dels postulats anarquistes en aquell moment, diu que «En el terreno de la teoría, los miembros del MIL se manifiestan como innovadores (…) se alejan completamente de los esquemas leninistas, proponiendo Consejos obreros antiburocráticos, antiparlamentarios y antisindicalistas y, sobre todo, oponiendo a la noción de «vanguardia» leninista, la noción de «poder obrero», organizado en consejos, en los que el poder de decisión pertenece a la asamblea y no a un grupo de líderes intelectuales.» El 1984, seguint l’estela del llibre de Ruedo Ibérico, diversos col·lectius llibertaris com el Colectivo Autónomo de Trabajadores S/O del Besòs, Dones Vipera Aspis publiquen ‘Las 1000 y una del 1000’, un recull de textos del MIL.
Entre els llibres escrits seguint aquesta voluntat d’explicar el context, les postures del MIL, per què lluitaven i com ho feien n’hi ha tres que cal destacar.
El primer d’ells és ‘El MIL y Puig Antich’, de l’historiador Antonio Téllez, publicat el 1994 i traduït al català el 2006. Es tracta d’una llibre que, sense defugir la complexitat, intenta mostrar com els documents del grup expliciten les seves propostes anticapitalistes i no només contra Franco. Téllez, a més, emprèn la seva obra després d’haver publicat diverses obres sobre els anarquistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el franquisme, com el maqui Quico Sabaté Sabaté o la xarxa d’evasió del Grup Ponzán.
El segon és ‘El MIL: una historia política’, de Sergi Rosés, publicat per l’Editorial Alikornio el 2002, un llibre que aprofundeix en l’exposició de fets històrics i documents de forma objectiva ja que, tal com el mateix llibre exposa, «Hablar del MIL significa hablar de mitos: el mito del antifranquismo, el mito de la lucha armada, el mito del «grupo anarquista», el mito Puig Antich, el mito de los «tres equipos»… Intentar recuperar la verdadera historia de lo que fue el MIL-GAC, lejos de una crónica detallada de sus acciones de expropiación y de la detención, proceso y asesinato de Salvador Puig Antich, pasa por mostrar por qué y cómo se formó este grupo, qué propuesta política defendía y la alternativa revolucionaria que ofrecía.»
El tercer, el més proper en el temps, és Salvador Puig Antich. 45 anys després, un llibre coordinat per Ricard de Vargas Golarons i publicat per l’editorial Descontrol el 2019 que inclou prop de cent pàgines de documents i fotografies, tant de Puig Antich com de l’organització, amb la inclusió de moltíssima informació escrita per diversos autors i una bona quantitat de textos del seu coordinador, un dels màxims coneixedors sobre el tema. El llibre ha estat traduït al castellà i publicat per l’editorial Irrecuperables.
Al costat dels llibres amb voluntat informativa i de creació de context hi trobem pàgines web com https://salvadorpuigantich.info/ que intenten posar a l’abast de tothom informacions sobre Puig Antich i fins i tot textos propis de l’anarquista, o la feina feta per Carles Sanz compilant al web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular els anomenats «arxius del MIL» descarregables en pdf.
La mitificació del «militant antifranquista assassinat pel règim»
Davant les aportacions comentades en l’anterior apartat, encaminades a intentar donar informació completa, amb fonts originals, per tal de poder arribar a entendre la complexitat del pensament polític de Puig i els seus companys, aparegué una línia de recuperació de la figura de Puig Antich que se centrava en el militant antifranquista, jove, assassinat pel franquisme amb garrot. Aquesta línia ha fet productes culturals que posen el focus en els moments previs a l’execució, en el que seria la història personal de Puig.
Per fer-ho, la base han estat els productes audiovisuals, començant per reportatge Puig Antich. Les últimes hores, emès el 1989 per TV3 dins del seu programa 30 Minuts. El reportatge estava dirigit per Francesc Escribano, qui el 2004 també dirigiria, dins del programa ‘Dies de transició’, el reportatge ‘Dotze hores de vida: l’execució de Puig Antich i Heinz Chez’. Entre un reportatge i l’altre, Escribano, un reconegut creador televisiu que amb els anys esdevindria director de TV3, publicava ‘Compte enrere: la història de Puig Antich’. Aquesta història novel·lada sobre Puig Antich i, sobretot, sobre les seves darreres hores, esdevindria la base del guió de la pel·lícula ‘Salvador (Puig Antich)’, dirigida per Manuel Huerga i estrenada el setembre de 2006, un film que aconseguí molt bones crítiques i molts premis. La periodista Imma Merino en va fer una crítica que, a banda de realçar el destacat paper de Jaume Roures i de Mediapro com a productor de la pel·lícula, afirmava que «a part de possibles llicències respecte a la veritat sempre escàpola dels fets, els dubtes que pot provocar Salvador tenen a veure amb el fet que el temps de l’acció comporta una certa despolitització del personatge, mentre que el temps de l’emoció aclapara l’espectador. Entre l’acció i l’emoció, hi ha poc marge per a la reflexió, que hauria de ser inherent a la recuperació de la memòria històrica».
La pel·lícula generà un moviment d’indignació al seu voltant protagonitzat, sobretot, per un grup d’exmembres del MIL, OLLA i GARI que van fer públic un manifest en contra. En el manifest es deia que «aquesta no és la història política de Salvador Puig Antich ni la dels seus companys de lluita, perquè amaga deliberadament la història de subversió revolucionària contra el capitalisme, sense la qual, la vida i la mort de Salvador no tenen cap sentit». Alhora acusaven el film de ser «un nou producte desinformador i falsificador de la realitat en la qual Puig Antich és mitificat com un lluitador per les llibertats democràtiques.»
En el mateix sentit s’expressa Sergi Rosés a l’article ‘Un esbozo de la historia del MIL’, quan afirma que «El MIL es un grupo prácticamente desconocido fuera de Catalunya. Cuando es evocado, lo es siempre en términos simplistas y rodeado del mito. Este mito, que le ha sido creado a su pesar tanto por la izquierda como por la historiografía y el periodismo oficiales, se alimenta de las acciones armadas del grupo y especialmente del asesinato de uno de sus miembros, Salvador Puig Antich, por el estado burgués en marzo de 1974 mediante el «garrote vil». Pero esta mitificación esconde, evidentemente, lo que es más interesante del MIL: las motivaciones de sus acciones, sus aportaciones a la lucha de clases en la Barcelona de principios de los 70, su discurso político. Este artículo no pretende ser más que una presentación general de su teoría y su práctica, con la esperanza de contribuir a rescatar al MIL tanto del olvido como de su caricaturización.» El mateix Rosés, després de fer un extens recorregut per les motivacions ideològiques i per les aportacions fetes pel MIL, tanca el seu article dient que «Reconocer que ésta fue su lucha y librarla de todas las mistificaciones que ha sufrido servirá para restaurar la verdad histórica que muestra, por un lado, que los integrantes del MIL no fueron ni «alocados» ni tampoco «pobres chicos», sino revolucionarios anticapitalistas y, por el otro, que dado que su lucha no fue antifranquista sino anticapitalista, las tareas por las que lucharon siguen inconclusas.»
En el 2006, coincidí l’estrena de ‘Salvador’ amb la del film dirigit per Martina Loher Rodríguez(57) titulat ‘MIL-Movimiento Ibérico de Liberación’, un reportatge que volia explicar què era, què volia i com funcionava el MIL i que no tingué, ni de bon tros, els mitjans, la popularitat ni la propaganda de ‘Salvador’.
El debat al voltant de Salvador revifà el 2021 quan l’escriptor i artista Dioniso Giménez va fer públic el cartell de l’exposició ‘De Puig Antich a Puigdemont’, en què apareixia una cara creada per dues meitats de les cares d’un i altre. Ràpidament es creà un grup contrari a aquesta exposició format per diverses entitat i individus com les CNT i CGT de Barcelona, la Comissió Puig Antich, l’Associació Cultural el Raval-El Lokal o el col·lectiu Negres Tempestes. L’11 de febrer van fer públic un manifest en què exposaven que «N’estem fartes de les manipulacions i de l’apropiació de la figura revolucionària i llibertària del nostre company Salvador Puig Antich per part d’altres ideologies i intencionalitats polítiques totalment alienes a la seva figura i la seva postura antiestatista i de transformació radical de la societat.»
Revisions del judici
El procés judicial que portà Puig Antich a la condemna a mort va estar ple d’irregularitats i explicar-les amb tots els ets i uts és el centre temàtic del llibre de Jordi Panyella ‘Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés’.
La mateixa «justícia espanyola» es creia completament impune, però l’any 2010, la jutgessa argentina María Servini, acollint-se al principi de jurisdicció universal, obrí l’anomenada «querella argentina», interposada davant d’un jutjat penal argentí pels delictes de genocidi i crims de lesa humanitat comesos a l’Estat espanyol per la dictadura franquista. El desembre de 2013, Merçona Puig Antich, germana de Salvador, va interposar una querella per l’assassinat del seu germà davant de la justícia argentina. La jutgessa Servini va citar a declarar diversos ministres franquistes, entre els quals es trobava Utrera Molina (signant de la condemna de mort) i Carlos Rey, l’advocat redactor de la sentència de mort. Cap d’ells arribà a declara ja que s’hi negaren. El 2017, l’Ajuntament de Barcelona i les germanes Puig Antich van querellar-se contra el jutge Carlos Rey però l’Audiència Provincial la va arxivar al 2020. Bona part d’aquests fets són explicats en el llibre de Gutmaro Gómez ‘Puig Antich, la transición inacabada’.
Conclusions
L’assassinat per part de l’Estat de l’activista anarquista Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974 va provocar un fort impacte en la societat catalana. Aquest impacte va provocar, en molt diverses ocasions, una amplíssima diversitat de creacions culturals que, des de diversos àmbits, intentaren recordar i no oblidar aquell crim d’estat i la víctima que el patí: un jove anarquista membre d’una organització, el MIL, innovadora pel que fa als seus continguts teòrics i radical en els mètodes per aconseguir-los. Amb el temps, es perceben dues postures de reconstrucció de la memòria històrica clarament contraposades però que, alhora, han contribuït i s’han complementat a l’hora de construir el mite actual de Salvador Puig Antich. Perquè, finalment, Salvador Puig Antich ha esdevingut un mite tant de l’anarquisme com de la lluita antifranquista.
D’una banda, hi ha els anarquistes militants, junt amb alguns periodistes i historiadors, que han intentat reconstruir la imatge de Salvador emmarcada en la complexitat de l’època i en la radicalitat del grup de què formà part, el MIL. Així, han deixat ben clar a través dels seus textos, pràctiques i publicacions que Salvador lluitava per l’anarquia, és a dir el comunisme sense delegació i sense burocràcia, i que més que el franquisme els seus objectius a batre eren el capitalisme i l’autoritat. Per aconseguir-ho, el seu grup no renunciava a l’enfrontament armat, tot i que alhora defugia el militarisme i la possible direcció d’un moviment obrer a què donaven suport en les seves manifestacions més salvatges i anticapitalistes.
De l’altra banda, trobem periodistes de televisió i directors de cinema i vídeo, amb el suport d’empreses culturals molt ben dotades econòmicament, que han centrat les seves construccions culturals sobre Puig Antich en les darreres hores de la seva vida, en la seva lluita antifranquista i en el fet que fos el darrer assassinat legalment amb el mètode del garrot vil. Molts cops, sense deixar de banda la militància anticapitalista de Salvador, sí que han centrat molt més el focus de les seves creacions en l’antifranquisme, fàcilment assumible per les masses a què dirigien els seus productes culturals.
La potència mediàtica d’aquest segon grup, sobretot, ha porta a una construcció del mite de Puig Antich aprofitable per una àmplia quantitat de gent que, en principi, no té cap simpatia ni es troba propera a les postures polítiques que defensaven Puig Antich i el MIL. Per tant, en certa manera, han desmuntat el personatge i n’han utilitzat, només, les parts que els venien bé per fer-ne un «jove lluitador antifranquista assassinat pel règim en una de les seves darreres execucions públiques». La lluita per la memòria completa feta des dels col·lectius llibertaris, per exmembres del MIL, historiadors i alguns periodistes ha continuat paral·lela i enfrontada, sovint, a la popularització reduccionista feta des dels mitjans de comunicació de masses. El mite de Puig Antich, a partir de la seva mort però sobretot a partir dels anys 80, s’ha construït al voltant d’aquestes dos pols enfrontats: un amb un fort poder mediàtic que el converteix «només» en un lluitador antifranquista i n’esporga les formes d’enfrontament violent i la ideologia anticapitalista i l’altre, sense poder mediàtic que el reivindica complet, tal com era, amb les seves motivacions ideològiques i de pràctiques d’acció directa.