Les caramelles es van fer cèlebres força més tard a casa nostra que no pas a les comarques de l’anomenada Catalunya Vella. Són cançons de temàtica religiosa (els goigs a la Mare de Déu del Roser o a la resurrecció de Crist en són exemples), i en un inici les popularitzaven colles d’homes que anaven de casa en casa, en especial als pobles. Quant a la temàtica, tal com el subratlla l’etnòleg reusenc Salvador Palomar al seu bloc La teiera, també incorporaven peces dedicades a l’arribada del bon temps, o fins i tot, «sàtira sobre afers locals».
Llegiu també:
El mateix Palomar assenyala, en alguns dels seus articles i de les seves recerces, que amb el pas del temps les caramelles van evolucionar en composicions que també podien ser d’autor. A la nostra ciutat, l’hàbit de cantar-les no va arrelar fins a la segona meitat del segle XIX. L’any 1887, posem per cas, la publicació Lo Somatent es va lamentar pel fet que «ahir fou la nit de las tradicionals Caramellas (…), no sabém que hagi sortit cap colla a cantarlas».
Les vivències d'»Anzame»
Destaquen igualment els escrits de l’enyorat Antonio Zaragoza Anzame, a partir dels seus records de joventut al respecte, anys més tard. Després de la Guerra Civil, es caramelles van retornar a la ciutat gràcies al batlle Pau Ornosa, a la dècada dels 50. Entre les colles a tenir en compte, segons sembla, s’hi comptaven la rondalla Catalunya i, sobretot, la veterana Els Tranquils.
«Amb la plaça del Mercadal plena de gom a gom, la gent esperava l’acte tan tradicional de cada any, la Pasqua Florida. Canalla ben poca, tots pendents de l’arribada de les colles cantaires, un preludi de xiuxiueig provinent d’algun dels carrers pròxims».
«El silenci posava la gent en alerta, i de sobte, apareixia un fanal seguit pels cantaires. Silenci absolut mentre pujaven a l’escenari aquell jovent togat amb les barretines vermelles i el mocador blanc al coll». La formació comptava amb un mestre (al mig) i els cantants (alts, mitjos i baixos, formats en grups).
Els «premis»
L’admiració del cronista s’evidenciava en el fet que parlava dels cantaires com «persones que durant diversos mesos s’havien entrenat en la posada a punt de les seves veus. No era un orfeó, eren uns amants del cant que feien la seva etapa artística i anual que moltes entitats sacrificaven per honrar la Pasqua Florida».
El moment culminant, en plena interpretació, era quan el solista feia sentir la seva veu «afinada i clara». Zaragoza tenia present que de vegades era Bernal (un vigilant d’ofici), o Josep Plana Escolà (conegut com Valetti), Josep Sánchez (neulero) i molts d’altres «que van ser admirats per la seva veu». Les serenates eren per a les noies, va escriure Anzame, i els cantants rebien el seu premi tot elevant, des del carrer, un cistell fins als balcons de les cases, on s’hi dipositaven «regals de compensació».