Aquest cap de setmana us recomano la música de Neil Halstead (Reading, Anglaterra, 1970); en concret, la de la seva etapa en solitari, que va posar en marxa el 2002 i que ha basat en el folk-rock introspectiu, molt influït per artistes com ara Nick Drake o Bert Jansch. Cançons, totes elles, delicades amb la veu sempre xiuxiuejant de l’autor. El 2002 va publicar l’àlbum de debut com a solista, Sleeping on Roads, el menys acústic de tots i del qual trio la cançó per al vídeo, «Driving with Bert», dedicada precisament a Bert Jansch. El segon àlbum d’aquesta etapa va sortir el 2008, amb el títol Oh! Mighty Engine, i el tercer, el 2012, anomenat Palindrome Hunches.
Si escric sobre Neil Halstead he de referir-me també a Slowdive i Mojave 3, grups dels quals va ser fundador i que ha recuperat ocasionalment quan ha volgut retrobar-se amb sons més intensos. A finals dels anys vuitanta, Halstead i quatre músics més posaven en marxa Slowdive, un grup immers en l’escena shoegaze, caracteritzada pel so de guitarres ambientals i veus etèries. El 1995 dos dels seus integrants van deixar el grup, i la resta ―Neil Halstead, Rachel Goswell i Ian McCutcheon― van crear Mojave 3 i van reorientar el so cap al pop i el country. El 2014, Slowdive van reagrupar-se per fer una gira i publicar un àlbum, i fa poc han gravat el cinquè.
El 2014 vaig ser testimoni d’un fet excepcional en el gran concert que Halstead va oferir a Barcelona, en el qual va interpretar les cançons del disc The Velvet Underground & Nico (1967), el del plàtan. El concert formava part d’una iniciativa anomenada «We Used to Party», que proposava als músics versionar un dels seus àlbums preferits. Halstead se’n va sortir molt bé, afegint en aquest concert detalls nous ―els adequats― perquè l’aventura resultés com ell volia: «psicodèlica i experimental». En els bisos va cantar alguna cançó de Mojave 3 i també de la seva etapa en solitari. Va ser viure tres dimensions de Neil Halstead en una mateixa nit. Va ser perfecte.
Bona revetlla de Sant Joan!