L’Auditori Josep Carreras de Vila-seca va celebrar la seva 21a Gala Benèfica per contribuir un any més al desenvolupament de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, comptant amb la presència d’una de les figures més importants del flamenc: Tomatito, en la seva atractiva proposta com a quintet: «Visca la música!» va dir el guitarrista en la presentació que, a part de complaure l’audiència com de costum, contribuirà a millorar les condicions de vida de molts que no hi són. Aquesta doble facultat de la música va fer que la sala s’omplís d’un públic tan transversal que agrupava personalitats del món de la política, l’oci, músics del conservatori i melòmans amb àmplia representació de la comunitat gitana. En la platea van seure, frec a frec, corbates al costat de rastes, demostrant que és un art universal que troba el consens en l’aplaudiment, que va brollar generosament des de la mateixa aparició del grup.
Tomatito també té un doble vessant en el seu directe, com vaig poder comprovar personalment en les dues ocasions què l’havia vist actuar. Quan va venir a Reus i la concurrència del parc de Sant Jordi estava nodrida exclusivament per gitanos, va deixar de banda el virtuosisme per celebrar una festa a base de tangos, rumbes i buleries que van posar al públic a ballar pels passadissos. En canvi, quan el vaig veure a Barcelona en el Palau de la Música Catalana la seva actitud era una altra; va sortir a convèncer del seu talent a un auditori exigent que no li va regalar ni un sol olè en tot el concert i, no obstant això, Tomatito es va mostrar tan satisfet que va ser ell qui va acabar ballant. En les dues ocasions va triomfar clamorosament i no sabria dir què és millor, si tenir-lo com a animador d’una festa memorable o com a concertista d’un recital exquisit; tots dos concerts em va agradar viure’ls.
A Vila-seca vam assistir a una combinació dels dos vessants, començà exhibint les seves qualitats com a solista, conreades en l’àmbit familiar, ja que és fill del «tocaor» Miguel el Tomate i nebot del Niño Miguel, un d’aquests prodigis que produeix el flamenc malgrat que les seves malalties li impedissin triomfar com es mereixia. El component casolà tan característic en l’estructura dinàstica de l’art gitano estava encarnat en el fet que tres dels membres del quintet són de la família, ell, el seu fill José del Tomate, que va interpretar a la guitarra una zambra de Niño Miguel i el «cantaor» i compositor gallec Kiki Cortiñas, marit d’una de les seves filles, que va fer cors amb espurnes de lluïment personal. Fill i gendre acostumen a actuar junts i s’haurien bastat per a orquestrar un concert de qualitat. Profundes arrels té també el percussionista, Piraña, que és alhora net i nebot-net de Porrina de Badajoz. Un doble parentiu que trasbalsa als flamencòlegs que neguen que sigui net del «cantaor» extremeny quan saben prou que és fill del seu nebot Ramón el Portugués, reconegut per tothom com la principal influència de Camarón quant al metall de veu. El que no saben és que els seus pares són cosins germans i, per tant, és net de Porrina per part de mare, donant origen a una saga de la qual Piraña és un membre destacat perquè se’l considera el millor cajonista del gènere, com es va poder apreciar.
Amb tanta prosàpia «camaronera», no és d’estranyar que figurés en el repertori el tema «La Leyenda del Tiempo», els jaleos més trencadors i influents del flamenc actual. José del Tomate els va incloure en el seu repertori i va ser la contribució estel·lar del seu pare el que va marcar l’inici de la seva col·laboració conjunta; d’altra banda, va suposar l’aparició discogràfica de Tomatito com a acompanyant de Camarón, agermanament que es va prolongar durant tota la dècada dels vuitanta fins a la seva defunció. La presentació en públic del disc ‘La Leyenda del Tiempo’ va ser la primera vegada que els vaig veure actuar, dubto que hi hagi un altre aficionat al flamenc que presenciés l’única actuació de Camarón acompanyat pel grup Dolores ja que es va produir en una plaça de braus de Barcelona sense anunciar-ho ni en el cartell ni en les entrades sinó que figuraven com a artista convidat en un concert de Jazz Rock. No m’estranya gens que constituís una revolució en l’àmbit del flamenc, als amants de la fusió se’ns va fer molt estrany veure un flautista com Jorge Pardo tocant flamenc, un percussionista brasiler fent palmes, un guitarrista assegut en una cadira i el cantaor entonant ‘La ‘Tarara’ en un festival avantguardista on actuaven Weather Report i el grup de Jeff Beck amb Stanley Clarke.
Quan va sortir el disc de ‘La Leyenda del Tiempo’, Camarón n’havia gravat nou de flamenc tradicional amb el millor guitarrista del món, Paco de Lucía, que es va mantenir al marge en un disc tan arriscat que provocà la ira de bona part de l’afició i l’oposició de la flamencologia; la renovació del flamenc succeïa en el sextet de Paco de Lucia i en la discografia de Camarón, que sempre va actuar acompanyat només d’una guitarra, el jove «tocaor» almerienc en va assumir el repte sense saber ben bé on es ficava. En el seu recital en el Pavelló d’Esports de Montjuïc es varen produir aldarulls de consideració, per sobre del cap volaven cadires que van aturar el concert durant una estona i em van fer un trep en el front, encara porto la cicatriu com a record d’aquella vetllada que vaig haver de veure sagnant i només quan va acabar, vaig anar a l’ambulatori a rebre punts de sutura. Els puristes van perdre la batalla perquè el concert es va reprendre i també la guerra, la tercera vegada que els vaig veure eren l’atracció estel·lar en els fastos organitzats per a celebrar la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics; llavors Camarón ja era un ídol que comptava amb un públic incondicional. La seva defunció i la de Paco de Lucía els ha elevat a la categoria de mites llegendaris, de manera que Tomatito és l’únic estendard d’un flamenc trepidant i gitaníssim, que gaudeix de gran prestigi internacional.
El seu concert a l’Auditori de Vila-seca es va iniciar amb dues perles de la seva producció discogràfica en solitari, una carrera que va desenvolupar sense renunciar al progrés estilístic que Camarón li va insuflar a l’art gitano, però sense viure de rendes, és veritat que ha acompanyat a altres «cantaors», com ara Morente, Duquende, la Susi i José Mercé, però també ho és que ha continuat aprofundint en altres músiques, bevent d’altres fonts, com George Benson, el guitarrista argentí Luis Salinas i el pianista dominicà Michel Camilo, de qui va interpretar el tema «Too Much» que és el vessant que més l’aproxima al concertisme de guitarra clàssica; no per res el seu últim treball conjunt és una adaptació del «Concierto de Aranjuez». Tomatito ens meravella amb el repertori que vulgui perquè el seu talent que no rau a les mans sinó en la seva intel·ligència, incrustar frasejos d'»Entre Dos Aguas» en la interpretació de «Too Much» comporta un considerable domini de l’harmonia que li permet transportar seqüències melòdiques a una altra tonalitat i lligar-les elegantment.
Segons Tomatito, els músics han de ser completament lliures d’innovar, en la seguretat que el flamenc conservarà empremta del que és bo i descartarà els fruits de modes passatgeres. En recordar-se de Pastora Pavón en les buleries sense oblidar-se de Camarón denota un classicisme que il·lustra aquesta filosofia musical. Conservant el bo i millor, s’ha convertit en un purista de la qualitat musical flamenca; on uns altres acosten el flamenc a la categoria de folklore, presumint de puresa perquè segueixen el cànon «mairenista», aquest veterà del nou flamenc és un ortodox de l’heterodòxia. Així és que el grup de Tomatito es completa amb un cinquè membre encarregat de rememorar l’escola «camaronera»: Morenito de Illora, «cantaor» apadrinat pel mateix Camarón, qui li va posar el nom artístic, és dels que millor arrien els seus pessics per tangos i buleries.
Com poden presumir de gitanistes els que tenen al geni de La Isla escombrat a sota de la catifa! Quan el cant vibra en aquesta ona no calen jaleaors sobre l’escenari perquè la mateixa audiència aporta els «olés» en abundància. Als artistes que són veritablement flamencs se’ls aplaudeix d’allò més, se’ls aclama i se’ls celebra perquè han estat capaços d’escalfar-te la sang utilitzant tan sols dues guitarres de fusta, un calaix i quatre cuirs tibats: sense parany ni cartó, Tomatito accepta gustós el seu paper d’acompanyant, potser el millor del panorama flamenc perquè, a aquest cant pletòric, li dona els colors que brunyien el metall del millor cantaor gitano de la història, brodant-li unes variacions fogoses a l’estil de Paco de Lucía, el tempo, els silencis, els arravataments, els tancaments, tot condueix a gaudir de la grandesa del flamenc com una de les grans músiques populars del planeta.