Un cap de setmana més, des de Reusdigital.cat ens hem proposat compartir amb vosaltres, amics i lectors, una mica de cultura. Esperem que les obres que us proposem siguin del vostre interès. Si és el cas, feu-les córrer!
Marc Busquets recomana el disc "Disintegration", de The Cure
Ara que The Cure ha de tornar al Palau Sant Jordi, és oportú recordar i gaudir, aquest cap de setmana, d'un dels seus treballs discogràfics essencials: Disintegration. El disc, el vuitè en la trajectòria de la banda de Robert Smith, es va editar el 1989 a través de Fiction i va suposar el primer gran èxit comercial a nivell global del grup.
En essència, a Disintegration el so de grup va recuperar les capes més introspectives i gòtiques dels primers anys 80. La llegenda, certa o no, assenyala que la pressió que el propi Smith sentia a l'hora d'escriure i el rebuig a la fama van fer que el líder del conjunt es refugiés en el consum de d determinades substàncies al·lucinògenes. D'aquesta manera, els efectes d'aquestes haurien tingut certa influència en la producció de l'àlbum.
Si bé Disintegration va ser un disc acollit amb fredor, per part de la crítica especialitzada, el temps l'ha posat on pertoca: entre els millors de les últimes dècades. De fet, i tot citant Stephen Thomas Erlewine, és la "culminació de totes els camins musicals que The Cure perseguia" anteriorment.
The Cure va saber construir universos i paradisos propis en moltes de les cançons d'un àlbum que va abraçar novament la cara fosca de la seva personalitat com a banda. Temes com Pictures of You, Lovesong, Lullaby o Fascination Street subratllen l'excel·lència d'una proposta que amb els anys ha mostrat la seva influència en les generacions posteriors. L'escolta del disc, més de tres dècades després de la seva concepció, ens proposa encara un viatge en què pel camí apareixen la tristor, però també la bellesa (i l'esperança).
Del clip de Llullaby, una joia, se'n va fer càrrec Tim Pope.
Marià Arbonès respon amb Pau Riba a les peticions dels lectors
Fa poques setmanes ja us vaig recomanar la cançó Mel, de Pau Riba, però la seva mort fa uns dies, així com la petició d'alguns amics d'incloure Noia de porcellana en la recomanació d'aquest cap de setmana, m'obliga a recuperar-lo amb aquesta cançó, que, com ja deveu saber, esdevé la seva obra de referència. En qualsevol cas, no vull disgustar els peticionaris, i penso que el cantautor ben bé mereix un record en aquest espai setmanal.
M'ha dolgut la mort de Pau Riba, com a molts i a moltes que ens sentim atrets pel seu enginy i per com va actuar en vida. Ell va ser tot allò que va voler, menys pertànyer a Els Setze Jutges. Un personatge polifacètic, lliure, un hippy extremadament creatiu. Un artista imprescindible en la cultura (alternativa o no) d'aquest país, amb gairebé trenta discos i una quinzena de llibres publicats, a més dels seus treballs als mitjans i el cinema. El seu darrer àlbum és Ataràxia (2019), amb l'Orchestra Fireluche.
Pau Riba també és imprescindible en la meva relació amb la música. Sempre he estat atent al que ha fet i guardo amb estima uns quants discos de vinil d'ell; alguns, els més antics, pateixen els efectes del pas dels anys i d'haver-los fet sonar un munt de vegades. Per entendre'ns, fan "cric-cric" al tocadiscos. Un d'ells és Dioptria, el primer volum, publicat el 1970 i considerat el disc fundacional del rock en català.
La popular cançó Noia de porcellana es va publicar en un senzill l'any 1968. Dos anys després es va incloure en aquest àlbum tan excepcional, Dioptria, que Riba va crear en la seva etapa al grup Om, acompanyat de Toti Soler, el recentment desaparegut Jordi Sabatés i Romà Escales, tres músics excel·lents i inquiets amb qui el cantautor i poeta mallorquí va incorporar-se al rock progressiu i la psicodèlia. El disc és una extraordinària combinació de poesia i música. Noia de porcellana és l'himne que ha definit l'àlbum, però absolutament totes les cançons que s'hi inclouen són admirables. Aquesta peça està dedicada a la Teresa, una companya de classe que a Riba li feia gràcia, de casa bona i que finalment es va fer hippy, com ell.
Per a tothom, però especialment per a qui m'ho ha demanat, us acompanyo aquest cap de setmana amb Noia de porcellana.
Estel Romeu recomana Cuatro Chavales, nou àlbum de Carolina Durante
Tres anys després de consolidar el seu èxit amb l’àlbum homònim Carolina Durante, el grup madrileny ha tornat amb Cuatro Chavales, un àlbum frenètic, d’indie-rock i lletres que es mouen entre l’esgotament i l’humor. Són 12 cançons amb temàtiques tan diverses com el desamor, les addiccions o el futbol que marquen un pas més en la trajectòria del grup liderat per Diego Ibáñez.
Després de saltar a la fama amb el single Cayetano l’any 2018, que ha acabat donant nom a l’estereotip de pijo madrileny, Carolina Durante va anar aconseguint èxit rere èxit amb els seus singles i, un any després, amb l’àlbum que porta el nom del grup i que inclou temes com Las canciones de Juanita o Joder, no sé. Tot aquest impuls, però, es va veure truncat per la pandèmia i les cancel·lacions dels concerts.
El cantant de la formació, Diego Ibáñez, va assegurar en una entrevista al mitjà Epe que la pandèmia ha estat “una cura d’humilitat” a l’èxit instantani que havien obtingut, però amb Cuatro Chavales volen poder tornar als escenaris i recuperar l’energia dels inicis. L’àlbum, publicat el 28 de gener, comença amb una descripció del propi grup: Es tu nuevo grupo favorito / solo tiene dos canciones / pero que no son solo canciones / himnos generacionales: tota una declaració d’intencions.
I és que les cançons deixen entreveure aquesta voluntat de crear himnes a través de les lletres que busquen interpel·lar als joves i transmeten un estat de desencant i incertesa cap al futur. Lletres que mostren una disconformitat social i que fàcilment poden convertir-se en himnes, com bé asseguren, fent sentir identificat al públic.
Destacant dues cançons de l’àlbum, trobem Moreno de contrabando, en què es fa una sàtira que recorda als estius dels 2020 i el 2021, amb lletres que diuen Dicen estará prohibido el siguiente verano / el ir a la playa, los cuerpos mojados / bailar en la pista muy apretujados / cubrirán el sol para que no mande rayos. A Aaaaaa#$!&, títol difícil de pronunciar, en canvi, es mostra de forma enèrgica la ràbia que suposa quan en una relació no s’arriben a consensos i la situació és cada cop més insostenible.
Per si us ve de gust començar el cap de setmana amb energia, us recomano Granja escuela, inclosa en l'àlbum Cuatro Chavales.