Jo ja no faig vagues autonomistes (un decasíl·lab adequat i armat) i, per això avui, 23 de març de 2022, m'heu pogut trobar a l'institut fent d'esquirolet amb raons que ara us explicaré. Tampoc no n'hauré fet durant la resta de traca, és a dir, els dies 15, 16, 17, 29 i 30 de març. Vull que ho sapigueu i que les entengueu. Sàpigues i entenguis, en deien i us dic.
Comencem per la d'avui. El que em va acabar de convèncer de no fer vaga, tot i que de seguida ja n'estava del tot convençut, va ser el que tots ja sabem del govern espanyol impos(i)tor i del govern català no pas encantador (que també: il·lusio… nista) sinó acatador, «brothers in arms», i també la reacció histèrica de tots els sindicats quan el Departament d'Educació (de vegades, el teu enemic, té raó en alguna cosa) va decidir de començar quatre dies abans el curs vinent: quatre dies! (Els sindicats tenen un problema de contenció i de comunicació, obvi.) Però el fet que m'ha acabat d'esvair els dubtes que tal vegada podien restar al fons del pou de la consciència sobre si fer aquesta vaga, suposadament a favor de la immersió lingüística, o no fer-la i m'ha convençut que no té cap sentit de secundar-la perquè aquesta aturada sindical és una presa de pèl, és que fins i tot el govern dels traïdors hi dona suport (sic): quina barra que tenen i quin tip de riure per a no plorar que m'he fet quan ho he sentit per la ràdio, ho he vist per la tele i ho he llegit a la premsa en paper i digital, local i nacional. Immersió, sí; traïció, no!
Respecto, òbviament, l'exercici del dret de vaga i la legítima decisió de cadascú, of course. Una abraçada sincera per a tots vosaltres, càndids vaguistes benintencionats i, tanmateix, enganyats, i una botifarra sencera per als sindicats que convoqueu aquesta farsa: sí, tu, la traïdoreta USTEC -que et penses que per a poder dir-te sindicat nacional (i de classe) n'hi ha prou de defensar la immersió i l'autodeterminació-; també per a tu, la daixonses COS dels comunistes; per a tu, el dels joves rebels de pa sucat amb oli del SEPC, també, és clar; i, finalment, per a la que havia de ser la nostra esperança sindical nacional, la InterSindical, que ja xerres com l'Aragonès fent de Pujol i fas com la primera de la llista, aquella bandarra que es feia passar per fermanent nacional, però que el Primer d'Octubre es va cagar a les calces quan li vam suggerir que es mullés pel sí.
Si la llengua és qüestió d'Estat, que ho és, no la salvarem pas així, amb vaguetes autonomistes, sinó fent el que cal, la independència, que per això de salvar la llengua, l'economia, els autònoms, les petites i les mitjanes empreses que són la base de l'economia productiva de la nació, l'ecologia i el calendari festiu d'aquesta nació, entre moltes altres coses, és per què vam fer, vam votar i vam guanyar el referèndum d'autodeterminació democràtic, legítim, legal i vinculant del Primer d'Octubre, o no?
Si vols tot això, company docent, vull dir tot allò que hi ha a la llista de motius per a fer vaga aquests dies, necessites un Estat, necessites fer la independència, i això tots aquests sindicats convocants no t'ho han dit pas. Si vols, company docent, reduir les ràtios fins a tenir només 20 alumnes per aula com cal per a poder atendre la diversitat i per a poder acompanyar cada alumne en el seu ritme personal d'aprenentatge, necessites un Estat, amb poder de debò i calerons, els 20.000 milions d'euros que, pel cap alt, cada any se'n van d'aquí cap a Madrid i no tornen mai més. Si vols que el govern del teu país decideixi el 100% del currículum, o el mateix percentatge que Dinamarca, Àustria o els Països Baixos, membres de la UE i, doncs, d'acord amb un percentatge raonable de criteris homologables comuns, i no pas només el 40% perquè l'Estat espanyol mana i et fot la guitza, has de fer la independència. Per a poder fer totes aquestes coses, company docent, necessites fer la independència talment a quarts de nou del vespre em caldrà trencar els ous per a fer la truita de carxofes que em faré per a sopar!
Celebrem, doncs, l'Any Gabriel Ferrater recordant, rellegint i paint les seves sàvies paraules sobre l'inexistent moviment verament independentista a casa nostra; visca Occitània, la Bretanya, Euskal Herria, Ucraïna… lliures i en pau; gràcies, Màrius Torres pels teus savis versos de «La ciutat llunyana»: 'Pàtria, guarda'ns: – la terra no sabrà mai mentir'; benvinguda, primavera vera, humida i florida; i visca Catalunya (els Països Catalans, és clar) lliure. És a dir, amb lliure vull dir alliberada de partits polítics suposadament independentistes que ens traeixen cada dia, desempallegada de sindicats que no saben pronunciar la paraula in-de-pen-dèn-ci-a i si la pronuncien no la saben fer valdre davant dels partits polítics traïdors que configuren la majoria absoluta suposadament independentista que tenim al Parlament de Catalunya (els neoconvergents de Junts per Catalunya, els pseudorepublicans d'ERC i els oferiu flors als rebels que fracassaren de la CUP) i que es pixen cada segon, minut, quart i hora en el teu vot i en el meu i en el seu i tot, que és un mandat irrenunciable: el del Primer d'Octubre.
I, finalment, permeteu-me suggerir-vos que si lingüísticament, educativament, literàriament, econòmicament, socialment, humanament, individualment, ecològicament i políticament voleu, com a catalans, viure millor, d'acord, ni més ni menys, amb la riquesa que genereu i segons uns trets identitaris no necessàriament ètnics, però sí culturals essencials i irrenunciables, doncs goseu poder fer-ho realitat amb l'únic mecanisme que ens pot permetre i ens ha de poder començar a assolir-ho– he dit començar, no pas acabar-: trenquem els ous d'una vegada i fem la in-de-pen-dèn-ci-a si us plau per força ja, que ja fem tard!
Biel Ferrer Puig
Filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’Institut Gabriel Ferrater de Reus