Un cap de setmana, els periodistes de Reusdigital.cat arribem al cap de setmana amb ganes de compartir amb vosaltres, amics i lectors, la cultura que ens acompanya en el nostre dia a dia. És música, cinema, literatura, art… per passar una bona estona de cara als propers dies.
Marc Busquets recomana "The Batman"
Estrenada fa unes setmanes com la primera gran producció cinematogràfica de la nova era postcovid, The Batman és ja l'èxit de la temporada també per raons artístiques. La reformulació del personatge que proposa Matt Reeves (l'artífex de la notable Monstruoso) passa per reconvertir l'heroi en un detectiu. D'aquesta manera, la narrativa segueix les seves evolucions al costat del comissari Gordon, amb una estètica que recorda de manera inequívoca Seven, de David Fincher, i fins i tot Zodiac, del mateix cineasta.
Potser és aquesta que resta certa frescor a la pel·lícula, i que pot causar sensació de déjà vu en alguns espectadors. En essència, és un relat policial més o menys clàssic, però el que n'eleva l'atractiu i l'interès és la plàstica posada en escena. De fet, Reeves aconsegueix construir un Gotham opressiu, sense regles, en què la corrupció és estructural. És precisament aquest context el que determina el rol que Batman ha de tenir. D'executor del seu particular sentit de la justícia, la trama es desenvolupa de tal manera que el personatge encarnat per un convicent Robert Pattinson opta finalment per esdevenir un element que brindi esperança social.
No és The Batman, per tant, la típica pel·lícula d'herois, si bé compta lògicament amb escenes d'acció excel·lentment resoltes. Ara bé, la durada del metratge és excessiva (són tres hores) i la relació romàntica grinyola. També és oportú destacar que per a Reeves, l'essència del personatge és el propi Batman, no pas Bruce Wayne. Apareix poc, i ens el presenten com una ombra. Si a tot això hi afegiu que a la banda sonora hi sona el Something in the way, de Nirvana, són prou elements com per apuntar que la pel·lícula funciona. A estones, en especial durant els seus primers 90 minuts, a la perfecció.
Marià Arbonès us proposa d’escoltar la música de Julia Kent
Nascuda a Vancouver, Julia Kent es va iniciar en aquest instrument als sis anys. Actualment viu a Nova York, on va formar el trio de violoncel·listes Rasputina. Després es va unir al grup Antony and the Johnsons, amb el qual va gravar un parell de discos. Mentrestant, havia debutat en solitari amb Delay (2007), un àlbum de composicions impressionistes per a violoncel. Després de l'EP de quatre cançons Last Day in July (2010), Kent va publicar el seu segon àlbum, Green and Gray (2011), en el qual destaquen onze peces per a violoncel amb la incorporació de l'electrònica.
El 2013 publicaria el disc que ens ocupa, Character, i el 2015, Asperities, un viatge íntim a través d'estats d'ànim en un món cada vegada menys acollidor. Quatre anys després, el 2019, apareixeria Temporal, el primer dels seus àlbums a incloure una composició llarga, Last Hour Story, de 12 minuts, originalment gravada per a una actuació de dansa. Julia Kent també ha compost obres per a teatre i televisió i ha col·laborat amb altres artistes, com ara Devendra Banhart, Angels of Light o Larsen.
Espero que aquest cap de setmana us deixeu captivar per la música de Julia Kent. En el vídeo de sota està afegida la peça Flicker, també del disc Character.
Estel Romeu recomana el documental 11M
Una data que no s'esborra, tres dies de març i divuit anys de reparació i seqüeles resumits en 92 minuts. Aquesta ha estat una de les darreres apostes documentals de Netflix Espanya, amb 11M, una pel·lícula documental sobre els atemptats del metro de Madrid l’any 2004.
Amb testimonis supervivents de l’11M, el documental estrenat per Netflix el mes de febrer recupera els fets ocorreguts durant l’atemptat i els desgrana. Amb divuit anys de distància, es fa un repàs de com es va tractar el cas tant en la política com en els mitjans i les seves conseqüències a les eleccions del 14 de març.
Es tracta d’un documental amb molts matisos, que és capaç d’exposar, amb respecte i sensibilitat, les vivències de les víctimes supervivents i dels familiars i fer, també, una anàlisi crítica de les decisions polítiques arran l’atemptat. Sense entrar en sensacionalismes i centrant-se bastant en el pla polític i mediàtic, el documental analitza el desenvolupament de la investigació i els danys colaterals d'un dels episodis més traumàtics de la història recent.
No és el primer documental de Netflix que ressegueix un cas a Espanya, sinó que la plataforma ja ha anat consolidant aquest gènere amb títols com Nevenka, sobre la regidora de Ponferrada víctima de violència de gènere; El caso Alcásser, sobre la desaparició i assassinat de les tres adolescents; o ¿Dónde està Marta?, sobre el cas de Marta del Castillo. I aquest divendres, Netflix incorpora al seu catàleg el documental 800 metres, sobre els atemptats del 17 d’agost a Cambrils i Barcelona.