Estic vivint la pitjor situació que m'he trobat mai. Després de quasi set anys de lluita contra el càncer, la meva mare ha mort. La seva actitud sempre va ser positiva, mai es queixava i intentava minimitzar els problemes per no molestar els altres.
El 16 de febrer estava asseguda al costat del seu llit en una habitació de la primera planta de l'Hospital Sant Joan de Reus. Fa menys d'una setmana que el seu càncer es va escampar per tot el seu cos, afectant el fetge. Abans d'arribar a aquesta situació extrema, vàrem anar en dues ocasions d'urgències, però per desgràcia la van enviar cap a casa perquè no els va semblar que la situació fos prou greu per a fer-li un TAC. La tercera vegada que hi vam anar ja era tard. El fetge estava molt tocat.
Com et pots sentir quan, de sobte, et diuen que la teva mare està molt malalta i que no es pot fer res? Entro a l'habitació i la meva mare em pregunta què m'han dit els metges. Jo somric i li dic que no es preocupi, que es posarà bé. La meva mare em va contestar que" els hi ha costat, però per fi m'han fet cas".
Tenia ganes de plorar, de cridar de ràbia, de deixar-me caure a terra, però no volia treure la il·lusió i les ganes que tenia la meva mare per curar-se. Havia aguantat un dolor insuportable durant setmanes i no se l'havien pres en consideració fins que ja era massa tard.
Els últims dies amb ella han sigut de connexió total. Ens hem dit que ens estimàvem i fèiem plans per quan sortís de l'hospital, tot i que sabia que no seria possible. No em volia separar d'ella ni un segon, ni ella de mi. Per dins em moria de dolor, però la meva mare estava molt agraïda i feliç perquè creia que s'acabava el patiment. Passaven els dies i no millorava i ella va començar a notar que alguna cosa no anava bé fins que li va preguntar a la doctora; "Quants dies em queden?" En aquell moment la doctora li va explicar la veritat. A la meva mare no li va caure ni una llàgrima. Em va mirar a mi i em va dir, "Bé, doncs ja està, ara us haureu d'espavilar solets".
Va començar a tenir moltes angoixes perquè no volia morir i deixar els seus dos fills sols. No volia tancar els ulls molta estona per si ja no es despertava.
Recordo estar asseguda al seu costat. Ja no parlava i només dormia. No m'ho pudia creure i em costava acceptar que el final era imminent. Sentia angoixa, patiment i molta por. Por perquè sabia que la trobaria molt a faltar en tots els sentits. Perquè de mare només n'hi ha una i la meva ho va donar tot per mi i el meu germà. M'agrada poder aconsellar sobre què fer si algú està passant per alguna situació semblant, però no sé si podria
Però en aquests últims dies no tot ha estat dolent, és més, si deixem la maleïda malaltia de costat, totes les altres coses han estat positives. Vàrem parlar com mai ho havíem fet. Em va confessar allò que la faria feliç quan ella ja no hi fos i jo li vaig prometre estar al seu costat fins a l'últim moment.
Tot i que estigués sedada, jo li continuava parlant perquè tinc entès que l'oïda és l'últim sentit que es perd.
Si us plau, dona contra el càncer, ens pot passar a tots.
Dedicat a la meva mare, Maria Esther Crespo Garcia.