Com cada cap de setmana, els de Reusdigital.cat ens hem proposat recomanar-vos, amics i lectors, algunes joies culturals que ens acompanyem i que volem que contribueixin a fer més especial el vostre temps lliure.
Marc Busquets proposa un tribut a Andrew "Fletch" Fletcher
Fa justament vuit dies vam conèixer la inesperada mort d'un dels membres fundadors del grup musical britànic Depeche Mode, Andrew Fletcher, per "causes naturals", a l'edat de 60 anys. Més enllà de l'impacte emocional per als seguidors de la banda, la defunció del teclista fa pensar que la trajectòria del trio de Basildon no es tornarà a activar després que l'últim disc d'estudi, Spirit, s'edités un ja llunyà 2017.
Fletch no va destacar mai per les seves aportacions musicals a Depeche Mode, si bé va ser sempre el contrapunt pop a l'ànima rock i blues del cantant, Dave Gahan, i a la tendència cap a l'industrial de Martin Gore. De fet, fins que aquest va ser el principal compositor del grup, el paisatge sonor va ser aquest, quelcom que evidencien àlbums com Some great reward (1984) i especialment, Black celebration (1986) i l'imprescindible Music for the masses (1987).
La importància de Fletcher al llarg dels més de 40 anys de música de Depeche Mode (el debut, Speak and spell, és de 1981), però, s'ha de llegir de portes endins. L'home tranquil de la banda va llimar asprors entre Gahan i Gore quan aquests van abraçar les seves respectives addiccions (l'heroïna l'un, l'alcohol l'altre) i el quart membre del conjunt, Alan Wilder. Aquest va optar per deixar la formació el 1995, després de la gira Devotional tour, amb la qual van presentar el món Songs of faith and devotion (1993).
De broma o no, alguns descrivien Fletch com un mànager més que no pas com un músic. Un cop Depeche Mode va sobreviure a si mateix amb Ultra, el 1997, Gahan i Gore van engegar projectes en solitari que han estat prou estimulants. El teclista, amic de la infantesa d'aquest últim, va produir alguns artistes emergents i va prendre part en algunes sessions de DJ, però poc més. Home afable, senzill i "de bon cor", com es va apuntar al comunicat per anunciar el seu traspàs, Fletcher va actuar durant dècades a l'ombra del cantant i del guitarrista d'un dels grups més importants i més influents de la història. Al mateix temps, en va ser l'aglutinador. Sense ell, qui sap si hi haurà vida per més temps a Depeche Mode.
Estel Romeu recomana "Voltes i voltes", de Maria Jaume (2022)
Voltes i Voltes, publicat no fa encara un mes, és el segon àlbum de la cantautora Maria Jaume. Amb una barreja de sons pop, l’artista mallorquina es va consolidant amb la nova proposta formada per nou cançons i les col·laboracions amb Núria Graham i Miquel Serra.
Els primers avançaments, 2008, A final de mes i Me desplom, ja van deixar tastar el que presenta Voltes i Voltes: sons dolços i ritmes pausats que transmeten calma i bones sensacions. Tant les portades dels singles com les lletres transporten a espais marítims, a platges i dunes de cous-cous, com bé descriu la segona cançó de l’àlbum.
Des de 2008, que obre l’àlbum i que canta a la llibertat que ofereix una ruptura, fins al tancament amb Magnetic Fields, en què diu que no vol superar la seva parella, Maria Jaume aborda l’amor de totes les maneres. Amb Me desplom mostra l’amor més dolç i intensíssim i amb Procés Natural explica com una relació arriba al seu final de manera orgànica.
Marià Arbonès us proposa escoltar la música del pianista Fabrizio Paterlini
Aquest cap de setmana ens traslladem a Màntua, un poble encantador del nord d'Itàlia, per presentar-vos Fabrizio Paterlini, un dels pianistes i compositors més reconeguts d'aquest país. Dedicat a la música anomenada neoclàssica o contemporània, les seves composicions estan més a prop de l'època del romanticisme que de les tendències actuals. Però, com ell mateix afirma, "la composició no està limitada pel gènere; compondre significa explorar dins d'un mateix amb la màxima llibertat sense la restricció del gènere". En qualsevol cas, Paterlini defineix el seu treball com un "tast d'una copa de vi en una tarda d'estiu" pel seu efecte relaxant.
L'italià va començar a tocar en algunes bandes d'estils totalment diferents dels actuals, des del rock progressiu fins al jazz o el pop. Va ser en la dècada dels noranta quan va decidir explorar nous camins musicals i centrar la seva carrera en les composicions per a piano, l'instrument que, segons diu, "expressa millor el seu interior". La seva música ha estat influïda per artistes com Ludovico Einaudi, Michael Nyman o Max Richter.
El 2007 va publicar la seva primera obra, titulada Viaggi in Aeromobile, un àlbum que va marcar un punt d'inflexió en la seva carrera, sobretot per la cançó que el va catapultar, Soffia la Notte. Al llarg dels anys, Paterlini ha publicat diversos àlbums i EP més, com Viandanze (2009), Fragments Found (2010), Autumn Stories (2012), Now (2013), The Art of the Piano (2011), Secret Book (2017), Winter Stories (2019), Transitions (I-II-III) (2020) i el seu últim àlbum, de 2021, LifeBlood. Orgullós de ser un artista independent, el 2016 va fundar el seu propi segell, Memory Recordings, per posar la seva experiència al servei d'altres músics.
La cançó que us presento es titula Week No. 10 i és del treball Autumn Stories, un àlbum que va gravar en catorze setmanes a la tardor, una peça cada setmana. Juntament amb el piano, usa cordes i altres instruments que agreguen varietat als enregistraments. El que fa que aquest àlbum sigui fascinant és que captura la sensació melancòlica del període tardorenc. Bon cap de setmana!