Parlava fa unes setmanes del segell discogràfic Windham Hill i de la seva contribució tan favorable a la difusió de la música acústica i instrumental, mal anomenada “new age”. Els fundadors del segell, Will Ackerman i Anne Robinson, sempre van rebutjar l’etiqueta de “new age”, un calaix de sastre que aplegava la producció de músiques basades en l’espiritualitat, l’ambientalisme, l’electrònica suau i el jazz d’arrels folk. Un dels artistes més destacats de Windham Hill ha estat el guitarrista i compositor Steve Erquiaga. Aquest cap de setmana el dedico a ell, a la seva música i, en particular, a la seva interpretació de «Greensleeves».
Originari i resident de San Francisco (EUA) i amb família descendent del País Basc, Steve Erquiaga és un músic de jazz fusió que abasta molts estils i que s’ha prodigat sobretot com a músic acompanyant. Ha gravat i ha actuat amb Bobby McFerrin, Joe Henderson, Lee McCann, John Scofield, David Byrne, Andy Narell o Paul McCandless. Amb una gran tècnica i delicadesa, la seva guitarra presenta un perfecte equilibri entre el virtuosisme i els efectes que produeixen la introspecció i la millora de l’estat d’ànim.
Erquiaga ha enregistrat dos àlbums, ‘Erkiology’ (1992) i ‘Café Paradiso’ (1998). També ha participat en un munt d’àlbums col·lectius de Windham Hill i en bandes sonores de pel·lícules, com ara ‘The Firm’ o ‘Forrest Gump’. A més d’això, exerceix de professor de jazz en conservatoris i en els seminaris que dirigeix.
La versió que fa de «Greensleeves» obre l’àlbum recopilatori A ‘Winter’s Solstice’ (2001), publicat per celebrar el 25è aniversari del segell Windham Hill. «Greensleeves» és una cançó tradicional anglesa popularitzada a finals del segle XV i durant tot el segle XVI. La llegenda explica que va ser escrita pel rei Enric VIII per seduir la seva amant i futura reina consort, Anna Bolena, que sembla que el rebutjava. Espero que us agradi.
Bon cap de setmana!