"Una impressionant manifestació de devoció religiosa". D'aquesta manera es va descriure al portal Festes.org, anys enrere, el Rosari de Torxes que cada nit del 24 de setembre omple de petits punt de llum el passeig de Misericòrdia de Reus. Tot plegat, per conduir els veïns cap al Santuari, punt neuràlgic de la festa prevista l'endemà.
Components simbòlics
En "solemne i nocturna desfilada", segons va escriure Manel Carrera i Escudé, els devots avancen amb una petita candela de cera encesa a la mà, tot encenent la nit reusenca. El Rosari de Torxes d'aquesta nit (si la pluja ho permet) serà especial, ja que serà el primer que es pot dur a terme sense cap mena de restricció sanitària a causa de la pandèmia de la covid-19.
Però d'on ve, la tradició del nostre Rosari de Torxes? A La Teiera, l'etnòleg local Salvador Palomar apunta que si bé s'havia associat sovint les desfilades on els participants porten ciris o atxes de vent a la mà "a les professons o altres actes religiosos", el cert és que "les desfilades nocturnes" (amb torxes, atxes o brandons) havien estat "molt comunes" a les solemnitats, "amb motius cívics o religiosos", i fins i tot celebracions com el Carnaval reusenc. En poblacions properes a la nostra, posem per cas, encara esperen els Reis d’Orient tot cremant torxes fetes d’espígol o altres herbes.
Subratlla l'expert que hàbits com aquests es justifiquen "per una necessitat funcional", ja que a la vila antiga "no hi havia altra il·luminació que la de les teieres, i tota desfilada nocturna necessitava aportar la seva pròpia llum". Més enllà de tot allò pràctic, però, esdeveniments com el d'aquesta nit contenen evidents components simbòlics. Les lluminàries, raona Palomar, aporten "solemnitat" al fet, independentment del seu tarannà.
Un desig, una pregària
Al seu bloc, fa dos anys i en plena pandèmia, Palomar va reflexionar sobre els orígens de la segona festa major de Reus, l'origen de la qual és una epidèmia de pesta, i en la creença de l'aparició de la Mare de Déu a la pastoreta Isabel Besora, per superar la crisi. En tractar-se d'una celebració més "descentralitzada" que no pas Sant Pere, i per l'època de l'any, l'etnòleg va argumentar que el Seguici, quan baixa al temple, no acompanya "ni les autoritats municipals, ni les religioses; el Seguici acompanya el poble".
Destaca finalment Palomar que la festa (tal com avui la vivim) es va consolidar cap a la dècada dels 80 del segle passat, amb l’anada "cívica" al Santuari, i amb el conjunt d’elements del Seguici. Una pràctica moderna d'arrels més tradicionals, com el propi Rosari de torxes, "la vetlla de la diada, tot cercant reproduir el seguici de les antigues solemnitats, amb el ball de Diables com un dels components destacats".
Per al devots que se sumen al rosari, la candela que porten representa un desig, una pregària que es demana a la Mare de Déu, en espera que la divinitat l'escolti.