En arribar aquestes festes és habitual que es programin concerts. Enguany, però, amb les dificultats afegides per aquesta nefasta pandèmia. El repertori nadalenc, quant a la música anomenada “clàssica” inclou principalment valsos, alguna obertura prou coneguda, fragments de bandes sonores de pel·lícules, i més valsos. I per acabar, naturalment, “la Marxa Radetzky”.
Per això té més mèrit el que va fer l’associació musical I Catalani el proppassat 29 de desembre al teatre l’Artesana de Falset. A part de no incloure cap dels tòpics esmentats, la primera part es va basar en el concert per a violoncel en Mi menor d’Edward Elgar. En aquesta ocasió el solista era el jove violoncel·lista Robrecht de Roeck, acompanyat pel quintet de corda Mompou. M’imagino la impressió que devia tenir en veure el pati de butaques: espectadors amb mascareta, mantenint entre ells la distància obligada, o sigui una imatge que està als antípodes del que desitja un artista. I darrere seu, no pas una orquestra simfònica, sinó un quintet singular.
És digne d’esmentar que aquest conjunt, reduït numèricament, ha complert amb escreix la seva funció: el viola (Gabriel Torner) ha donat consistència al quintet, ajudat pel contrabaix (en aquesta ocasió Eudald Ribas) qui ha facilitat la contundència necessària per aquesta obra. L’altre violoncel, Valentin Piccard donava el contrapunt al solista. No cal dir que en aquesta obra també es reserven alguns passatges no gens fàcils per al concertino (Maria Vila) i el segon violí (Àngels Espiell) que també té alguns compassos com a solista. Tant una com l’altra van complir el seu paper amb sentiment i eficàcia. La direcció va anar a càrrec de Ronald de Roeck, amb la seva coneguda discreció i positius resultats, segurament fruit de meticuloses sessions de treball. El meu aplaudiment per a tots ells.
Però sens dubte, la notícia d’aquesta nit ha estat el solista de violoncel. Des del meu punt de vista, aquest concert és l’obra cabdal d’Elgar. M’agraden les variacions Enigma, els «Quadres del mar» són un bon contrast amb les «Vistes al mar» que en la segona part faria el quintet, de l’altre Eduard (Toldrà). Les simfonies d’Elgar, prou britàniques, també estan molt bé. Deixem de banda les seves Marxes, que són tota una altra cosa.
Clar que en un concert d’aquest tipus, gairebé tot el pes cau en el solista. Tinc força anys, i en fa molts que el sento i en gaudeixo. Amb els temps, també vas comprenent l’estat d’ànim del compositor, i veus que l’obra -com moltes- té diverses lectures.
És normal comprendre que és un plany, el plany d’una persona d’edat madura que està tipa de la guerra (i segurament, de la societat que l’envoltava). També té aires d’esperança i d’alegria de viure, a la fi. Enyorant els que ja no hi són, dolgut i a vegades cansat de tantes coses. Potser aquest és l’esperit que han captat i volen donar a conèixer solistes com els enyorats Mstislav Rostropòvitx, Pierre Fournier o potser el mateix Asier Polo.
Però també hi ha una lectura jove, on, sense renunciar als moments «feliços» de l’obra, aquest plany no és conformista, sinó inconformista, rebel, i es transforma en un crit. Un crit de qui no està d’acord amb l’statu quo, un crit controlat, harmònic, però molt enèrgic. Aquest concert, sense la necessària energia, pot perdre molt, segons la meva percepció. És l’esperit que li podien donar la malaurada Jacqueline du Pré o el primer Yo Yo Ma. I ara podem afegir-hi Robrecht de Roeck. Ja al primer moviment copsem aquesta energia, sense concessions per allargar el tempo i amb uns pizzicati valents i precisos.
Naturalment, tota l’obra sense partitura. Quan la música surt directament del cor, no cal. No hem descobert avui en Robrecht, però ara ja sabem que està a la divisió d’honor del violoncel.
En resum, entre tots ells ens han fet passar un vespre inoblidable. Fa un moment pensàvem en els artistes que ens han deixat, però veiem que, com les flors, en neixen uns altres.
En sortir, sento pel carrer una musiqueta amb so de llauna. És el temps que ens ha tocat viure.