A Reus podem lluir de moltes coses. Malauradament, les més grans, les que van marcar una època i des d’on encara mamem els ganxets, van succeir fa força anys.
Que si el Modernisme, el vermut, l’avellana, el tèxtil. Que si un canal per carregar els vaixells amb tot allò que es produïa al Reus que encara lluïm. Certament, d’allò en queda el record i una mena d’empremta que els ‘RTV’ porten per bandera arreu, tant els de Reus de tota la vida, com els rancis de tota la vida, perquè ser ‘RTV’ no sempre és cosa bona, tot depèn del prisma des d’on es mira.
Però hi ha una cosa, un afer, una manera de fer, que els darrers anys ens ha fet badar i recordar que a Reus encara hi ha racons que et transporten, una mica, a aquells anys de plenitud com a mínim, sociocultural.
Sens dubte, el Bravium Teatre ha estat un d’aquests racons de llumeta a l’entrada i regust d’absenta en l’interior. Testimoni d’obres interpretades de manera magistral, concerts simfònics, sarsueles, musicals, dansa, circ, presentacions de llibres, xerrades i teatre, teatre amb totes les seves variants. Teatre del bo!
Però sobretot, el Bravium ha estat un punt de trobada durant molts anys, un espai on els projectes culturals prenien forma, un indret on sempre trobaves algú que et rebia amb els braços oberts, una casa on arribar i fer pausa o trobar-hi alegria, una fonda on beure i menjar mentre algú altre com tu et donava conversa i, sobretot, el Bravium era el lloc on l’aroma et recordava que la identitat i l’amor per una ciutat els provoquen la gent que hi viu.
Sense el Bravium entès com fins ara l’enteníem i el vivíem a Reus, tornem a perdre identitat, un cop més. He llegit que la propietat buscarà una programació cultural rica i no saben que amb el Bravium tenen un tresor.