Tot just la setmana passada vaig acabar de llegir ‘En honor a la verdad’ (Pol·len Edicions, 2020), les memòries de Iulen de Madariaga, que ha mort aquest dimarts 6 d’abril, a l’edat de 88 anys. L’obra, traduïda a la llengua castellana per Jela Martínez, és un testimoni molt interessant sobre la història d’ETA, des dels seus antecedents, amb la fundació, l’any 1952, del moviment clandestí Ekin, fins a l’anunci de la dissolució de l’organització armada.
Nascut l’11 d’octubre de 1932 al número 5 del carrer Berastegi de Bilbao, en un pis situat al damunt de la històrica cafeteria Iruña, Madariaga afirma en el llibre que ell ja va néixer ‘abertzale’. El seu avi, Ramon de Madariaga, va ser un dels redactors de l’Estatut d’Estella, i el seu pare, Nicolás de Madariaga, va estar vinculat al nacionalisme basc, tot i que discrepava amb els estatuts del PNV, que exigien a la militància ‘jetzale’ ser de confessió catòlica i disposar de vuit cognoms bascos. En aquest context familiar, en què les converses sobre la preocupació pel futur de l’èuscar i del país eren recurrents, l’autor diu que va adquirir consciència política ben d’hora, a partir dels 12 anys.
“Había que hacer algo”. Amb aquesta frase, una de les més repetides al llarg de l’obra, sembla que vulgui posar el lector en situació. Després d’haver perdut una guerra que, Madariaga, amb perspectiva nacional, anomena “del 36-37”, de la repressió de la dictadura franquista i de nou anys d’exili a Xile, estava convençut que calia passar a l’acció, i que calia fer-ho en el llenguatge dels colpistes. Madariaga sentia que la seva generació havia de capgirar el curs dels esdeveniments: “Éramos hijos de la guerra, rebajados, oprimidos, niños de una generación que fue expulsada de su propio país”. En el seu cas, els franquistes li havien destrossat, literalment, la casa natal. Calia, doncs, a parer seu, recuperar l’“audacia” i la “dignidad nacional”. El ‘presentisme’, que tan sovint entela la mirada, es perd, des de la còmoda tribuna alliçonadora, aquests matisos, imprescindibles per comprendre la Història, qualsevol història.
El llibre ensenya, als qui no estem versats en la matèria, que ETA “surgió primeramente como algo cultural”, arran de les desavinences d’Ekin amb el PNV —en especial, amb Juan de Axuriagerra—, i que pretenia bolcar-se en l’ensenyament de l’èuscar. Madariaga també hi conta algunes anècdotes d’allò més curioses, com el fet que, si no hagués estat pel biscaí col·loquial, l’organització s’hauria dit, a proposta de Mikel Barandiaran, ATA (sigles d’Aberri Ta Askatasuna), que en aquest dialecte del basc significa “ànec”. El nyequejar d’aquest animal no els devia semblar gaire apropiat, però, per fer crides a la insurrecció armada.
‘En honor a la verdad’ fa honor a una veritat, la de Iulen de Madariaga, que amb aquestes memòries mostra d’una manera diàfana com es va allunyar progressivament d’ETA i la via armada. L’autor hi confessa, per exemple, que després de la mort de Franco, l’any 1975, els va resultar cada cop més difícil d’intentar justificar, als ulls del món i de la societat basca, l’activitat violenta, i també s’esplaia a l’hora de manifestar les diferències, des de la dècada dels 80, amb la cúpula d’ETA i, en concret, amb Josu Urrutikoetxea. Doctorat en Dret a Cambridge, aquest veterà de l’organització va adonar-se, llavors, de la deriva d’uns dirigents inflexibles, amb poca volada intel·lectual, que no acceptaven cap tipus de divergència, ni tan sols interna.
Amb l’arribada de la tan imperfecta democràcia espanyola, la societat basca va passar dels pastissos de poma amb què Madariaga confirma que molts bascos van celebrar l’assassinat del policia Melitón Manzanas, col·laborador de la Gestapo, i de l’èxit de l’Operación Ogro, que va fer saltar pels aires la continuïtat franquista, al rebuig d’ETA. En aquestes circumstàncies, segons el periodista Antoni Batista, el seu biògraf, Madariaga, l’‘abertzale’ “que va obrir ETA”, va “començar a tancar-la”. ‘De les armes a la paraula’.
En el llibre, de fet, Madariaga critica, entre d’altres, l’ús del cotxe-bomba, l’assassinat de ‘Yoyes’ i l’atemptat d’Hipercor, per al qual assegura no trobar les paraules que qualifiquin una brutalitat d’aquestes característiques. En desacord amb la preponderància de l’aparell militar dins ETA, la manca de reflexió sobre la realitat basca i la submissió d’Herri Batasuna als etarres, Madariaga es va implicar en el naixement d’Aralar, en primer lloc com a corrent intern i posteriorment com a partit polític de l’esquerra ‘abertzale’ que defensava, ja des del 2001, la via pacífica cap a la independència d’Euskal Herria.
Tot i plantejar totes aquestes qüestions, i mirar d’afavorir, des de finals dels 80, el final d’ETA, Madariaga admet que fins a la primavera de 2006, quan va coincidir amb el pare d’un mosso d’esquadra assassinat per ETA, l’agent Santos Santamaría, i Robert Manrique, víctima d’Hipercor, no va ser conscient del dolor causat: “Hasta entonces tenía la visión de una parte. No sabía que podían sentir los que estaban al otro lado del parapeto”. És en aquestes pàgines on Madariaga desenrotlla una reflexió sobre les raons ètiques del camí del diàleg: “Hay que saber escuchar, estar preparado para asimilar o sobrellevar testimonio, para guardar silencio. Mantener la cabeza fría para explicar amplia y profundamente lo nuestro. Debemos pasar por ese ejercicio, no ante las cámaras ni dejándolo en manos de los políticos, sino en la intimidad, con modestia y humildad, para entendernos en la medida de lo posible».
Figura clau de l’independentisme basc d’esquerres, Madariaga dedica la part final de les seves memòries a parlar dels reptes de present i de futur que caldrà superar per completar un alliberament nacional que era conscient, quan les va escriure, en èuscar, el 2014, que ell ja no viuria. Inspirat pel procés català, hi defensa la constitució d’un moviment civil que uneixi els ‘abertzales’ i que eviti que caiguin en les lluites per les quotes de poder autonòmic, un espectacle lamentable de retrets i cops de colze partidistes que els independentistes catalans, per desgràcia, estem revivint, de manera pornogràfica, des del 27 d’octubre de 2017. Sort que, com escriu Madariaga, Espanya continua sent un projecte d’estat-nació fracassat, que és incapaç d’entendre la diversitat cultural i lingüística com un valor i que no ha acabat de reeixir mai en les seves aspiracions assimilatòries. Madariaga fa servir una expressió, a les seves memòries, per parlar de la supervivència d’Euskal Herria, que lliga ambdós pobles al ritme d’una sardana que canta: “Som i serem”. Aprenguem, doncs, dels errors del passat per guanyar, d’una vegada per totes, la llibertat.