Arriba un cap de setmana en què, com ja és habitual, Reusdigital.cat recomana cultura per als seus lectors. Parlem de discos, de llibres, o de pel·lícules, posem per cas, que ens han colpit, que recuperem un cop i un altre i que ara volen compartir amb tots vosaltres. Si les recomanacions us complauen, gaudiu-ne i feu-les córrer!
Marc Busquets recomana el disc "Strange days", de The Doors
Aquest dissabte farà mig segle de la mort de l'anomenat déu del rock, Jim Morrison (1943-1971). Estudiant de cinema, poeta i líder de The Doors, és encara ara reivindicat pel seu llegat. Amb la banda californiana va enregistrar diversos àlbums d'estudi que a posteriori han esdevingut clau per entendre el rock. El debut discogràfic, The Doors (1967), ja va apuntar amb Light my fire o The end que la seva proposta no era pas usual.
Va ser el disc posterior, Strange days (editat també el 1967), però, el més rodó artísticament parlant. A nivell conceptual és més coherent, si bé alguns detractors apunten que es tracta d'un àlbum que produeix "sensacions estranyes" en ser, a banda, un treball en què s'hi van incloure cançons descartades anteriorment. Sigui com sigui, Strange days és un gran disc, i és sovint inclòs als llistats dels millors de tots els temps, com els que fan publicacions com Rolling Stone.
A Strange days hi ha joies com People are strange (versionada per bandes diverses, com Echo and the bunnymen), Moonlight drive o la brutal, hipnòtica i poètica When the music's over, masterpiece que se'n va cap al quart d'hora de durada.
Alba Cartanyà proposa llegir "Jo, que no he conegut els homes"
Ja fa molts anys que quaranta dones viuen engabiades en un soterrani, sota la vigilància d'un grup de guàrdies. Una d'elles és una jove sense nom que comença a comptar el temps amb el batec del seu propi cor, i que s'alimenta dels records que les altres comparteixen sobre les seves vides d'abans.
Un dia, de sobte, els vigilants desapareixen i elles aconsegueixen sortir a l'exterior. Allà fora, descobreixen un món que no reconeixen i, amb el pas del temps, la llibertat desconeguda les asfixia igual o més que la fosca presó del captiveri.
Yo que nunca supe de los hombres és una obra de Jacqueline Harpman, escriptora i psicoanalista belga. Està en castellà a Alianza Editorial; i disponible també en català gràcies a Edicions del Periscopi.
Marià Arbonès recomana la música del cubà Harold López-Nussa
Aquest cap de setmana us recomano el disc El viaje (2016), del pianista Harold López-Nussa, un dels músics més destacats de la nova generació cubana. La portada del disc mostra un vaixell carregat de tecles de piano blanques i negres que s'embarca en un extraordinari viatge musical, ple de ritmes afrocubans. Surt del port de l'Havana, aterra al continent africà i després torna a la seva estimada Cuba.
El disc inclou onze cançons. Obre amb Me voy pa' Cuba, un tema que adopta diverses formes i que a mesura que avança s'accelera a un ritme frenètic. Hi trobem també la peça Feria, que, amb Thelonious Monk de teló de fons, evoca una vetllada festiva en la qual convidats de Cuba, Àfrica i Nova York posen en comú els seus records. També hi ha el clàssic Bacalao con pan, que Chucho Valdés va tocar amb Irakere, en què Harold López-Nussa i els seus companys afegeixen accents de modernitat. A Lobo's cha, el toc romàntic inicial del piano, que recorda un bolero, es transforma en un txa-txa-txa al final de la cançó. I a El viaje, l'expressió del piano flota sobre una trompeta, percussions i la veu meravellosa d'Alune Wade.
En aquest projecte discogràfic, el setè que porta el seu nom, Harold López-Nussa està acompanyat per dos músics més: el seu germà petit, Ruy Adrián López-Nussa, a la bateria i la percussió, i la veu del Senegal, Alune Wade, al contrabaix. A més, presenta com a convidats el seu pare, Francisco Ruy López-Nussa, a la bateria; Mayquel González, a la trompeta i el fiscorn, i Dreiser Durruthy i Adel González, a la percussió.
Harold López-Nussa va néixer el 1983 a l'Havana. La seva mare era professora de piano i el seu pare, percussionista. De petit volia convertir-se en jugador de beisbol, però a poc a poc va passar a la música. Als vuit anys va començar a estudiar a l'Escola Elemental de Música Manuel Saumell, institució on es van formar pianistes famosos com Chucho Valdés o Gonzalo Rubalcaba. Després es va graduar a l'Acadèmia de Música Amadeus Roldán de l'Havana i es va convertir en un músic sol·licitat: va col·laborar amb l'Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, el Buena Vista Club Social i diversos cantants de pop, músics populars i jazzistes cubans, com l'esmentat Chucho Valdés.
Adrià de las Heras proposa escoltar el segon disc de La Ludwig Band
La Ludwig Band ha llençat aquesta setmana el seu segon disc: La mateixa sort (2021). El grup va començar a tocar el 2017 les cançons que el cantant escrivia durant la seva adolescència. Durant l'últim any han començat a agafar volada i per aquest estiu ja acumulen més de 10 concerts (encara no en tenen pel sud de Catalunya, però).
Ells es defineixen així: "sona folk pedant, cançons de pastorets i s'escolten heptasíl·labs que parlen de la vida i rimen assonants". En aquest nou disc segueixen amb el seu estil: temes quotidians, referències bíbliques i de l'imaginari català i històries de vida i d'amor. La majoria de les seves lletres expliquen una història; fan ficció amb referències molt nostrades.
És una banda que apunta alt. La mateixa sort pot ser l'àlbum que els consolidi dintre del panorama musical català. Tant de bo els puguem gaudir aviat en algun directe a casa nostra. De moment, però, ens haurem de conformar amb els seus discos.