Un altre Congrés d’Unió de Pagesos, el tretzè, ara a Falset, en els seus quaranta-cinc anys d’existència (novembre de 1974). A quants hauré anat? No ho sé, uns quants. El que sí sé és que, com a periodista i primer director de la revista ‘La Terra’ (que continua perfectament, i molt millorada, sota la direcció del col·lega Albert Garcia), vaig estar molt vinculat a la Unió des que va ser creada a Pontons (Alt Penedès), el 3 de novembre de 1974. Feia només quinze dies que havia tornat d’una estada de vuit mesos a París, que em serví per airejar-me dels últims mesos agònics de Franco, l’acabament del qual esperava pels bistrots parisencs fumant-me els cigarrets Gauloises, prenent cafès i llegint ‘Le Monde’.
Fins el 20 de novembre de l’any següent, el 1975, això no fou possible. El que ha vingut després, fins ara mateix, tots ho sabem. Vinc a dir que, al costat de la gent d’Unió, he viscut moments excepcionals, inesborrables. I tot això va ser possible, perquè, abans dels meus inicis periodístics a l’’Avui’, l’abril de 1976, vaig tenir la sort d’entrar en relació amb Lluís Maria Sunyer (aquest any, 90), barceloní que es voltava tot Catalunya defensant el que molts volíem (i volem), és a dir, democràcia, socialisme i catalanitat. I en aquest triangle d’aspiracions hi havia, i en molt primer lloc, el renaixement del camp, de la terra i dels qui ho fan possible, la gent, homes i dones, infants i vells, escampats per tota la nostra geografia en masos i boscúries, en pobles i en petites ciutats.
Amb en Sunyer, des d’un pis de la rambla de Catalunya, a Barcelona, naturalment clandestí, vam engegar l’aparell inicial de difusió de totes aquestes aspiracions. Va ser un aprenentatge formidable. Vaig començar a conèixer la gent que, arreu del país, lluitava (alguns des d’abans de la guerra) per aquestes nobles causes: Pep Jai, del Vendrell; Ramon Mas, de Sant Cugat del Vallès; en Josep Pané, de Lleida; en Rebull, d’Alforja; en Celestí Salvat, de la Selva i Reus, gent del POUM, de la Unió de Rabassaires, els grans sacrificats de les lluites de la Guerra Civil. Tots a l’altre barri. I, encara vivent, en Joan Montamat, de Garcia (Ribera d’Ebre), pur diamant de la pagesia més digna del nostre país. I, durant el primer Congrés a l’Espluga de Francolí (novembre 1976), els aleshores joves Pep Riera i la colla del Maresme (Toni Llimona, etc), els tècnics i experts agraris, com Jordi Romeva (pare d’en Raül, tot s’ha de dir), els germans Andreu i Jordi Peix, la Doris Casas, en Manel Canes, en Joan Masdemont, gent magnífica que són a la base del que ara ja és el primer sindicat agrari de Catalunya.
Vaig assistir a grans concentracions de protesta agrarista (com la de l’11 de maig de 1976, a Tarragona, amb deu mil homes i dones baixant per la Rambla, en la primera i solemne processó del camp català després de la guerra civil), també a la de Lleida, i a tantes altres on les lluites per un sindicalisme democràtic es barrejaven amb les explosions populars en contra de les agressions territorials que patia la gent i el territori: nuclears, transvasaments, gasoductes, línies d’alta tensió, expropiacions per a parcs temàtics i, com sempre i fins ara, l’eterna qüestió dels preus percebuts, de misèria, pels productors, per aquesta explotació familiar agrària (el model que defensa Unió) que s’ha convertit, per desgràcia, en l’agricultura familiar explotada. Ara em trobaré amb els fills (i possiblement nets, si han pogut resistir) d’aquells capdavanters, un dels quals, Francesc Vernet, del Masroig (ara també amb 90 anys), que va col·laborar a fundar Unió al Priorat fa 45 anys, m’agradaria tornar a abraçar entre els vinyars i retre-li l’homenatge que es mereix.
Xavier Garcia és escriptor.