No és bon senyal ni motiu de satisfacció veure el que hauria de ser més normal, com unes imatges històriques a recordar; però és que venim d’on venim i som on som. Una bona meitat de la ciutadania de Catalunya, a hores d’ara, vol palpar fets, realitats. Ja són massa cops que s’ha vist frustrada i enganyada, i ara bé que fa de no refiar-se d’una escenificació que, de moment, no passa de reconfortant.
Amb tot això, a l’espera dels fruits de les (aparentment) bones intencions d’ambdues parts, s’ha de persistir en el ‘ni oblit ni perdó’. No només pels que són a la presó i a l’exili, que és el primordial, sinó també per tot el mal que, sistemàticament, s’ha fet, i se segueix fent, al conjunt de catalans i a les seves institucions.
La història es repeteix any rere any, si bé ha agafat un caire més cru i més descarat en l’última dècada, tot coincidint amb un augment determinant del sentiment d’independentisme i una dreta desbocada i en contínua pugna per a veure qui pot «controlar» amb més duresa Catalunya.
Mentrestant, al mateix temps que algú vol donar transcendència a les fotografies, el que sí que són fets, significatius i efectius, com facilitar govern i l’aprovació de pressupostos, tenen com a única contrapartida nous procediments judicials i pagament de fiances, amb el manteniment de les condicions prèvies sense les quals no es podia ni seure a la taula.
No és el que hi havia, però és el que hi ha. I ho és, tant per als que creuen en uns hipotètics objectius, com per als que hi estan en contra. I també per als que ‘això els és igual’, ja que tots són víctima d’aquest disbarat que sembla que no té aturador, ni que hi hagi algú amb ganes d’aturar-lo. I menys si qui hi podria fer quelcom és soci (no penedit) del 155.
Xavier Guarque i Morelló.