«No ens fareu callar, hereus sou de dictadura, no deixarem de cantar per molt que tengueu mà dura. Expressar-nos en llibertat és lluita de cada dia». Ho cantava Toni Roig amb Al-Mayurqa i ho ha deixat de cantar per sempre tot i que no ha callat obligat per ningú. Ho canta encara ara amb els qui des de baix l’acompanyem i convertim les seves cançons en himnes no oficials (i, per tant, tampoc militars) de revolta.
En una Mallorca destruïda pels qui quan obren els ulls només veuen doblers i no saben pensar res més que com fer-ne més, la sensibilitat de la música d’Al-Mayurqa i el sentiment amb què canten suposen una barricada a la primera línia de la guerra que vivim arreu del país i del món. D’una banda de la trinxera, els negocis depredadors d’una minoria que omple de ciment tot el que toquen i mai no en tenen prou; i de l’altra, nosaltres, que ens emocionem encara amb música que no ens deixa estabornits mentre sona ni aspira només a ser, ella també, negoci.
I alhora que comunica, no xerra només de bellesa sinó que diu coses que van dirigides a dins del cap, a on el raonament dóna llum i alhora que ens amanyaga ens fa moure el cul de la cadira.
Davant de tanta opulència, només tenim la bellesa i l’oportunitat de no ser com ells. I l’exercim i ho denunciem, aplegant veus amb Toni, mentre els diu, encara ara quan ja no canta: «Defensors del feixisme vos manca sensibilitat. Conviure al vostre costat és un nou colonialisme».