‘Netflix’ ha estrenat recentment la comèdia francesa ‘MILF’, centrada en les aventures sexuals de tres dones de 40 anys en amunt que passen uns dies a la costa de Marsella i inicien relacions amb joves de 20. Si bé aquest és un punt de partida estimulant, el cert és que el desenvolupament narratiu del conjunt grinyola fins a descarrilar ja als primers minuts de metratge. Si la seva realitzadora, la intèpret Axelle Laffont (una de les protagonistes, per cert) pretenia construir quelcom divertit, no només no ho aconsegueix sinó que mostra un perfil femení superficial, capaç d’agenollar-se per una colla de gamarussos superficials.
No hi ha res, a ‘MILF’, que tingui gaire lògica. Ni la trama, ni les reaccions del personatge (en teoria) més prudent, l’intepretat per Virginie Ledoyen ni les escenes suposadament dramàtiques aconsegueixen aportar la mínima força a una pel·lícula que se suma a d’altres disponibles al catàleg del gegant ‘Netflix’ i en què se subratlla en excès tot allò gratuït per aconseguir un nou gènere a tenir en compte: la comèdia estúpida. Parlem d’homes i dones que desfilen per la pantalla disposats a qualsevol cosa per trobar l’amor, parlem d’històries buides, sense el mínim apunt reflexiu, qui sap si producte d’un temps, el nostre, en què tot va de pressa i ja està bé que sigui d’aquesta manera.
Són exemples d’aquesta ‘comèdia estúpida’ títols com ‘Ibiza’ (Alex Richanbach, 2018) o ‘Someone great’ (Jennifer Kaytin Robinson, 2019), totes dues pel·lícules pretesament modernes però que reflecteixen una joventut més preocupada per tenir wi-fi que no pas per qüestions un pèl més elevades. Que no està pas malament, que consti, treure ferro a les putades del dia a dia, però cal preguntar-se quins valors poden extreure’s de produccions com ‘MILF’, incapaç d’apuntar res de valuós pel que fa a les relacions, pel que fa a envellir, pel que al desig d’una dona madura, pel que fa la diferència d’edat entre els integrants d’una parella. És en aquest únic punt on Laffont mira de tirar de missatge reivindicatiu, però ni en això té traça.
És tan simple, és tan pobre, que acaba sent trist. Fins i tot la referència a ‘El graduado’ (Mike Nichols, 1967) és de vergonya aliena.