Si bé va començar tot transmetent bones sensacions, el cert és que la tercera temporada de ‘Chicas buenas’ (disponible al catàleg de ‘Netflix’) mostra els habituals problemes de tota ficció que s’allarga sense sentit. Tot plegat perd interès (i credibilitat), les fórmules que han funcionat abans es repeteixen un cop i un altre i la sensació que l’espectador hi té a la boca és que el xiclet ja no té gust. Les bones noies del títol segueixen fent-ne de les seves, tot sigui per tirar endavant les seves respectives famílies en un context estructural de crisi econòmica.
El retrat d’una classe mitjana
Ja no hi ha lloc per a la sorpresa, doncs, perquè algunes de les trames s’allarguen en una fugida endavant que, malgrat seguir conduïda amb ofici, no sembla haver d’arribar a bon port. Els tres personatges principals, però, les tres mares, segueixen sent ben perfilats i un pot veure’s reflectit en l’angoixa de no poder arribar a final de mes perquè les factures t’ofeguen. Implicar-hi una banda de gàngsters va tenir la seva gràcia quan ‘Chicas buenas’ va arrencar, però ara ja no en fa tanta.
És possible que el de menys, en aquesta tercera temporada d’episodis sigui el desenllaç de la ficció. Més aviat cal posar l’accent en el retrat d’una (ja desapareguda?) classe mitjana ‘ianqui’ en què els cònjuges han de tenir dues feines per arribar a fer un sou més o menys digne, tot apuntalat en la idea (lligada a la construcció de la pàtria nord-americana) que per la família es pot fer (i s’ha de fer) tot allò que sigui necessari. Ja ho deia, ja, la princesa alternativa del poble: ‘Jo, per la meva filla, MATO’.