Estava repassant la llista d’autors que he fet fins avui i veig que en falten alguns que considero de capçalera. Així que dedicaré part d’aquest mes d’agost a recuperar-los i compartir-los amb vosaltres. Michael Nyman (Londres, 1944) n’és un. Efectivament, aquest pianista, musicòleg i crític musical és un dels compositors més representatius de l’escena de la música contemporània, i, en concret, del minimalisme.
Explico breument què és la música minimalista. Es tracta d’un gènere artístic que es caracteritza per la simplicitat estructural i la repetició de patrons melòdics i rítmics. La primera composició que es considera minimalista va ser l’obra ‘In C’, de Terry Riley, de l’any 1964, a la qual van seguir, en la dècada de 1970, les obres de Steve Reich i Philip Glass, entre altres compositors. Tanmateix, va ser Michael Nyman el primer a aplicar, l’any 1968, l’expressió “minimalisme”. Va ser en un article escrit a The Spectator dedicat al compositor anglès Cornelius Cardew. De fet, algunes obres de Satie o de Bach són el precedent d’aquest corrent musical.
Conegut sobretot per les obres escrites durant la seva llarga col·laboració amb el cineasta britànic Peter Greenaway i també pel seu àlbum ‘The Piano’, associat a la pel·lícula homònima produïda per Jane Campion el 1993, Michael Nyman ha aconseguit el prodigi de convertir una música assentada en el rigor acadèmic i amb ambició exploradora en un producte d’èxit. El seu minimalisme, molt «sui generis», ha tocat diversos gèneres, des de la cançó, l’obra coral, la música de cambra, la simfònica i l’òpera fins a composicions relacionades amb el món de les exposicions, la televisió i el cinema. Un minimalisme molt personal que destil·la un variat món d’influències musicals: des del barroc de Purcell i Bach fins als preludis de Claude Debussy, John Cage, Philip Glass o Wim Mertens.
Al mateix temps que us recomano escoltar la seva música —que deveu haver fet en alguna ocasió—, us suggereixo, si hi esteu interessats, llegir el llibre ‘Michael Nyman: Música experimental. De John Cage en adelante’ (1974), escrit en una segona edició el 1999 i que ha estat reeditat anys després, fins i tot en català. En aquest interessant assaig, Nyman fa una defensa argumentada d’aquest tipus de música i els seus autors més representatius.
Que tingueu un bon cap de setmana!