«Trencar l’aïllament construint ponts que tu dinamites fins que fem baixar del pedestal els mites», deixen anar At Versaris. Són mots com cops de puny dins del cap, parlant a la raó més que a la picor. Són paraules que mostren i ensenyen, són paraules de les que sonen, són paraules de les que ressonen.
Perquè ja fa massa temps que hi som per empassar-nos disfresses radicals que llueixen les revoltes personals quan s’apropen a les col·lectives que en moviment volem canviar-ho tot i subvertir l’actual estat de coses. Sabem del cert que les revoltes que corren per dins, com la de Ferrater a ‘In Memoriam’, individuals i perquè toquen per edat, no busquen canvi social sinó pau interior, descans del neguit que porta aparellat el propi posicionament en el món dels grans, que primer rebutgen i després els és cel.
Barrinen les veus, amb paraules encertades, i diuen que «si estàs ple de rancor líquid, mira, controla’t les fuites o amb la teva freda calculadora es gelaran. Seran estalactites. Només ets ‘parxes’ i clixés i a més no tens ni punyetera idea del que és no arribar a final de mes». I contraposen, així, l’ètica i estètica no perquè la primera negui la segona ‘per se’ sinó perquè sovint aquest és el paper que li atorguen.
Se sentiran a dir de tot, perquè quan toques paraules que caminen cap al sagrat, els capellans remuguen… «Alguns em diuen espanyol i altres ‘indepe’, però digues, després qui té arguments de pes? Unitat popular, dieu, que ja s’ha estès? Teniu el cervell malmès i no enteneu res de res, família»… però tenen raó.