No puc descuidar-me de Cesária Évora (Mindelo, Cap Verd, 1941 – São Vicente, Cap Verd, 2011) en aquestes recomanacions. Seria imperdonable deixar de banda la «reina de la morna», que amb la seva veu dolça i profunda entonava l’emoció de la nostàlgia, la tristesa i l’amor quan connectava amb les seves arrels de Cap Verd. En una paraula, la «saudade», el component primordial d’on sorgeixen les mornes, els cants que de manera tardana van fer famosa Cesária Évora.
La morna, el blues atlàntic, es canta en l’idioma crioll de Cap Verd i s’acompanya amb instruments com el cavaquinho, el clarinet, el piano i el violí. A mitjan segle XX, la morna s’accelera una mica després d’entrar en contacte amb ritmes més moguts, com la cúmbia o el merengue, i dona origen a la coladera, un gènere que Cesária Évora incorpora al seu repertori. Com el fado, la morna és música de bars abans que de grans salons, com pot ser-ho el tango, encara que aquests tres gèneres van néixer per expressar els sentiments dels qui viuen en els ports, la solitud, l’amor o l’abandó.
Cesária Évora va cantar en ràdios, bars i vaixells, però el 1975 va deixar d’aparèixer en públic a causa d’una depressió. Van ser deu anys molt durs, en els quals l’alcohol li va passar factura. El 1985 li van organitzar un homenatge, i el 1987 José da Silva la va sentir cantar en un bar de Lisboa. Amb 47 anys, dos fills i tres matrimonis, va acceptar gravar un disc a París. ‘La diva aux pieds nus’ (1988) va ser el seu primer àlbum, però no seria fins a ‘Mar Azul’ (1991) i ‘Miss Perfumado’ (1992) que arribaria la confirmació de l’esperança. I, de sobte, van aparèixer els concerts a l’Olympia de París, les comparacions amb Billie Holiday, la superació de l’addicció a l’alcohol, les gires mundials, un munt de discos venuts a tot arreu i l’ascensió al cim de les músiques del món. Això li va permetre actuar amb artistes com Chucho Valdés, Compay Segundo, Salif Keita o Caetano Veloso. El desembre de 2011, Cesária Évora va morir d’una afecció cardíaca.
L’apel·latiu de «diva dels peus nus», el títol del seu primer disc, se’l va guanyar a pols apareixent descalça en les seves actuacions, en homenatge als més desfavorits. Les lletres de les seves cançons també s’han dirigit sovint a aquestes persones. Al llarg de la seva carrera va publicar més d’una vintena d’àlbums, i entre les seves cançons més populars hi ha «Sodade» i «Sangue de Beirona».