Els carrers i les places són la cara de les ciutats. La primera impressió que, quan és positiva, convida a recórrer-la. Perquè la cara acostuma a ser el mirall de l’ànima. I tots els ajuntaments dediquen bona part dels seus recursos al manteniment i millora de l’espai públic. Reus destina gairebé 30 MEUR a aquestes tasques que inclouen obra nova i obra de millora i el pessic més gran que se l’endú la neteja. És un esforç necessari per tenir tota la ciutat polida i endreçada. La neteja és la reclamació recurrent a moltes consultes ciutadanes i als comentaris dels reusencs i de les reusenques.
Una part de la responsabilitat recau sobre la gestió municipal i el control sobre l’empresa contractada i l’altre sobre tots nosaltres que hauríem de ser conscients que la millor neteja és no embrutar-la. Però tornant a la via pública, Reus és prou gran perquè la conservació i la millora sigui un procés progressiu per zones i seguint criteris de prioritats. Prioritats que s’acostumen a fixar amb arguments demogràfics, tècnics i també polítics. No ens enganyem. Les peticions veïnals, especialment les queixes públiques, també entren al bombo de la planificació dels plans de la via pública. Per això se’m fa difícil entendre que la zona presumptament enjardinada que hi ha a la plaça de la Llibertat, davant de Correus, estigui en l’estat lamentable que podeu comprovar a la fotografia que acompanya aquest article. L’indret reuneix totes les característiques perquè figurés a la llista de prioritats. Hi passa molta gent, està indiscutiblement malmès i dona mala imatge de la ciutat en un punt cèntric. Demogràfica, tècnica i política. Tres raons que haurien de ser suficients per posar mans a l’obra. I el problema ve de lluny i, per tant, el fa molt més greu. Governs municipals anteriors a l’actual el van veure i no el van saber o voler resoldre.
Si no vaig errat, la darrera acció urbanística es va fer el 2014 -fa deu anys- amb la instal·lació de les columnes de l’antic cinema Kursaal. Una sala inaugurada el 1908 i tancada el 1972. Obra de l’arquitecte Pere Domènech per encàrrec de l’alcalde Emili Briansó (1863-1923), polític i metge. No va ser fins al 1999, durant el primer mandat de l’alcalde Lluís Miquel Pérez, que no es va iniciar la transformació cap a l’estat actual, obra que es va inaugurar el 2003. Un projecte ideat pels arquitectes Jordi Bergadà (malauradament traspassat enguany), Rafel Bertran, Gabriel Bosques i Jordi Sardà. Un any abans, el 1998, es va retirar el monòlit franquista i traslladar al cementiri que d’algú manera va ser el senyal de sortida del canvi a la zona. Han passat vint-i-un anys de la conversió d’una plaça de terra en una de dura. Una evolució que s’havia iniciat uns anys abans amb la construcció de la primera fase del pàrquing subterrani. La modificació de la pell de la plaça no va estar exempta d’algunes queixes aleshores per considerar-ho massa dràstic i un pel fred i inhòspit. Són opinions.
Amb tot, la plaça de la Llibertat fa temps que reclama una reforma integral per adequar-la a més usos. Un podria ser el de convertir-se en un espai agraït per passejar. Per exemple això que ara s’anomena refugis climàtics. La plaça, ara com ara, només serveix per allotjar-hi saraus musicals, fires i mítings polítics. Algun grup de patinadors i patinadores i poca cosa més. Aquesta és la situació de la zona central. Les voreres d’una banda i l’altra són un altre món. La dinamització del carrer Ample i, fonamentalment, la reactivació de l’avinguda de Sant Jordi, han incrementat exponencialment la circulació de vianants en les dues direccions que tenen en la Llibertat el nexe amb el centre de la ciutat. Espero que l’escolta activa que predica l’actual govern, combinada amb els pressupostos participatius considerin la conveniència d’endreçar el punt negre que ha motivat tot el que us acabo de compartir. Soc conscient que la llista d’indrets que reclamen manteniment deu ser llarga. Amb el temps i l’ús tot es fa malbé. Segur que no tardarem gaire a comprovar que la imatge que il·lustra aquesta columna ja és història.