La diversitat, a partir d’una mateixa llengua, és molt diferent de gestionar que si aquesta diversitat representa haver-la de compartir amb una llengua diferent. A Catalunya es pot ser català o nascut a Catalunya, que és molt diferent.
I dels nascuts a Catalunya també s’hauria de discriminar els que s’integren en la cultura de la terra, fent-la seva, en alguns casos fins i tot més que els autòctons d’arrel, dels que mai ho faran perquè les seves arrels són més fortes i, sobretot, la voluntat és una altra.
Tot és lícit, i així s’ha d’acceptar, però no ens enganyem al solitari. Una cosa és ser català de naixement, i una altra és sentir-se català de sentiment. I això és aplicable a qualsevol aspecte de la vida, principalment en el que es refereix a la comunicació i a la convivència.
Que no ens facin passar bou per bèstia grossa a l’hora de mostrar i promocionar diferents actes, diferents costums, diferents folklores, diferent música. Cosa que està passant amb l’excusa de ser terra d’acollida, per por que ningú s’ofengui i per acontentar tothom.
Per mostrar la diversitat existent a Catalunya, que és com el bilingüisme, que és diversa i ha de ser-ho, només pels catalans. El bilingüisme ho és mutu o no ho és.
Dit això, no vull aprofundir més perquè, de ben segur, hi hauria qui ho malinterpretaria o xafaria algun dit de poll, cosa que, en escriure aquesta reflexió, no és la meva intenció i no em ve de gust, la veritat.
Però no per això vull guardar a la carpeta de pendent, o descartada, aquesta reflexió perquè, per exemple, amb l’excusa de la rumba catalana ens estem empassant tot el que s’hi assembla i que, de català, res de res.
Les coses com són: que aquí ja tenim folklore suficient com per no haver d’adoptar el d’altres llocs, dit amb tot el respecte vers ells, faltaria més.
I es podria continuar amb paradoxes més concretes com el Pare Noel, quan tenim el Tió; Halloween, quan tenim la Castanyada; Black Friday, quan ja tenim les nostres pròpies “rebaixes”…
Tot això està entrant i esgarrapant protagonisme per la molta immigració que acollim, més habituats a allò que hi pugui haver aquí, i que, com la llengua, no tenen cap interès, ni obligació, ni necessitat d’adaptar-se a la cultura i als costums de la terra que trepitgen i comparteixen.
La diversitat no és això i, malinterpretada, no és més que subordinació.